Heu pensat mai com serà el dia D? El dia en què ja hàgim assolit un nou camí com a país?

Aquest dia serà recordat i commemorat al llarg dels anys, com el dia en què ens vam emancipar i ens vam fer responsables de les nostres decisions. I no és aquesta, precisament, una característica bàsica de tota persona adulta? Els països són una col·lectivitat formada per un conjunt de persones, i el seu objectiu necessàriament és poder decidir com volen viure, com volen que sigui el lloc on viuen, què volen fer amb els seus diners.

L’Ovidi Montllor va pensar en com seria aquest dia i el va descriure magníficament en una cançó (aquestes en són les estrofes centrals):

Serà blava i tranquil·la la mar.
Serà espessa i verda la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys.
Gent de mar, de rius i de muntanyes,
Tindran mar i prats i rius i boscos.
Ho tindran tot. I es parlarà de vida.
Les ciutats seran rius plens de gent.
Floriran flors i cants i alegries.
Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.

Us sona, això? Les ciutats seran rius plens de gent, floriran cants i alegries, cors i paraules... Sembla que aquests dies i anys en podrien ser un bon preludi. I potser algun d’aquests versos els heu sentit en la cançó participativa Agafant l’horitzó, de Txarango, que amb aquestes paraules fa també un homenatge a la lletra d’Ovidi:
“Tenim futur, tenim memòria. Foc a les mans per teixir la història. Portem en elles un llarg camí. Viure vol dir prendre partit. No volem fum, no volem dreceres. Aquí no venim a fer volar banderes. Comptem amb tu, ara no pots fallar. Un dia u per tornar a començar. Gent de mar, de rius i de muntanyes. Ho tindrem tot i es parlarà de vida. Gent de mar, de rius i de muntanyes. Ho tindrem tot i es parlarà de vida. Anem lluny, serem molts empenyent endavant. Qui sembra rebel·lia, recull la llibertat. Que no ens guanyi la por. El demà avui és nostre. Tu i jo agafant l’horitzó. Ara i aquí és el moment del poble. No serà nostre si no hi som totes. És part de tu, també és part de mi. Viure vol dir prendre partit. No tenim a les mans els problemes del món. No hi tenim totes les solucions. Però venim amb coratge i amb somnis gegants (…) Gent de mar, de rius i de muntanyes. Ho tindrem tot i es parlarà de vida. Gent de mar, de rius i de muntanyes. Ho tindrem tot i es parlarà de vida. Anem lluny, serem molts empenyent endavant. Qui sembra rebel·lia, recull la llibertat. Que no ens guanyi la por. El demà avui és nostre. Tu i jo agafant l’horitzó. Serem llum, serem molts empenyent endavant. Som futur i alegria seguint el pas dels anys. Que no ens guanyi la por. El demà avui és nostre. Tu i jo agafant l’horitzó. Gent de mar, de rius i de muntanyes. Ho tindrem tot i es parlarà de vida. Gent de mar, de rius i de muntanyes. Ho tindrem tot i es parlarà de vida”.

És inherent, essencial, en una societat decidir la manera com vol viure i organitzar-se. Avui en dia, al segle XXI, a l’Europa democràtica, sembla que hauria de ser més fàcil que mai exercir aquest dret a vot, a decidir.

De fet, la mateixa paraula ho diu en la seva etimologia: democràcia està composta per demos (‘poble’) i cràcia (‘govern/poder’), el “govern/poder del poble”, en grec. Des de la politologia aquest es considera el menys dolent dels sistemes i s’exerceix votant.

Per tot això, aquests són dies rellevants, determinants, en depèn el nostre estat del benestar, la nostra qualitat de vida, els serveis que rebrem, les inversions que es faran o no es faran. I no només de la nostra situació, sinó de la dels nostres fills i nets. En depèn la nostra tranquil·litat actual i futura.

I arribarà un dia, d’aquí cinc, quinze o vint anys en què un fill o un net ens preguntaran per aquests anys, per aquests dies. I ens demanaran què vam fer nosaltres, on érem, què vam decidir. I el més important de tot és que això depèn de nosaltres.

I és que serà un dia que durarà anys...