He de confessar que sempre havia estat un defensor incondicional d’Europa; bé, més ben dit, de la Unió Europea. Inclús em vaig alegrar de que els britànics decidissin tirar pel dret amb el tema del Brexit, ja que sempre havien estat un inconvenient molt gran per a l’avanç institucional de la Unió Europea, ja que com va dir Degaulle al seu temps: “No deixeu entrar els anglesos al Mercat Comú, ja que aquests són i seran un portaavions dels Estats Units.” Doncs bé, malauradament, després dels fets de diumenge, indignes d’una democràcia occidental, la reacció europea m’ha deixat molt desencantat; he vist que són realment un cementiri d’elefants, amb cadàvers polítics molt ben pagats i que són uns ineptes a l’hora de resoldre conflictes interiors dintre d’estats membres, més enllà de preocupar-se dels problemes del deute dels estats, la prima de risc o els intercanvis comercials.

Malauradament, la ineptitud europea ja l’hem vist d’un temps ençà, amb el vergonyós comportament envers els refugiats de guerra, que han enviat a una altra perla de país com és Turquia i els barren el pas com poden, amb tortures i maltractaments inclosos si cal, o els han deixat ofegar al mar. Ja vam veure també la inoperància europa als Balcans al seu dia i bé, ja hem vist la seva reacció davant les brutals agressions en una pacífica jornada electoral.

Està clar que molt haurà de canviar la UE si vol que els catalans, quan siguem república, no ens plantegem, que potser això d’estar-hi dintre no ens interessa. I pel que sento, aquest corrent va cada cop més en augment.