Escric aquestes ratlles quan encara el president Puigdemont no ha fet el seu discurs i ningú sap, almenys quan em disposo a escriure aquesta Tribuna, quin en serà el sentit, si serà la proclamació de la independència del país, a les clares i per la via ràpida, si serà una cosa lenta i per etapes o bé si es deixa el tema de la declaració aparcat i es passa a unes eleccions, realment, ara sí, plebiscitàries.

Sigui com sigui, ja confessava que aquest és un procés una mica esgotador per a un servidor, ja que aquesta acaba sent la conversa gairebé única en molts moments del dia, amb els amics i tal, i tothom sempre t’acaba preguntant, primer, “què votarem?” i després, “què farà el president?”, talment com i hom fos portador d’una bola de vidre.

Sigui com sigui, i repeteixo, a falta d’escoltar el president, que Catalunya ha començat un camí sense retorn cap al seu alliberament nacional, això no ho pot discutir ningú, i per molt que cridin i peguin,també ho saben a l’Estat. El que passa és que aquest no és un procés que es pugui fer, com voldrien alguns, de la nit al dia i d’avui per demà. I és que quan una parella inicia els tràmits del divorci, és que ho arreglen tot d’un dia per l’altre? De procés en portem ben bé sis anys o set anys a molt estirar, tot i que els greuges fa segles que duren, i és clar que és un període curt per començar a caminar a la brava, i tot i que estem caminant, l’èxit final requereix ser encara més intel·ligents del que ho hem estat fins al moment, i cal que tothom estigui preparat per esperar l’any 2021, per veure finalment la senyera onejar on li pertoca.