Eslovènia

Ara fa deu anys, quan estava vivint a Itàlia, vaig anar a Eslovènia en un parell d’ocasions. Els dies que vaig poder passejar i visitar aquest país em van servir per adonar-me com combinava de bé el passat històric amb una modernització europea evident. Una ciutat pont entre Europa del nord-oest amb la del sud-est i dels Balcans.

Recordo que a la capital, Ljubljana, vam agafar el funicular inaugurat el mateix 2007 per pujar al castell, d’entrada lliure, que ofereix una vista esplèndida a la ciutat. Hi havia exposicions, artesania, es podia veure un documental de la història del país o visitar el museu d’història d’Eslovènia. Una de les característiques de la ciutat són els ponts del centre de pedra i els llums de colors blaus i verds que al capvespre i a la nit s’encenen per il·luminar tota la zona dels rius, el passeig, la plaça i el castell. És ben curiosa l’arquitectura del triple pont, Tromostoje, que es divideix en tres, construït amb pedra i balustrades i llums.

També al llarg del riu Ljubljanica hi trobem el Pont dels Dracs, construït el 1901 quan el territori formava part de l’Imperi Austrohongarès, d’estil modernista, que recorda a la llegenda de l’origen de la ciutat: representa que allí Jason, que es consideraria el fundador de la ciutat, juntament amb els argonautes haurien vençut un temible drac. El modernisme, allà anomenat “estil secessionista vienès” és present en diversos edificis de la ciutat, com al Teatre Nacional d’Eslovènia; a la cromàtica casa Vurnik, vermella amb ovalats cercles en sanefa blava, groga i vermella al voltant de les finestres i al llarg de la façana; o la Casa Hauptmann, a la plaça Preseren, un dels pocs edificis que va sobreviure el terratrèmol de 1895.

Recordo un dia de mercat ben ple de gent, on es trobaven i comerciaven part dels 287.000 habitants de la ciutat. I és que el conjunt del país compta amb poc més de dos milions de persones.

Eslovènia és un estat europeu que té frontera a l’oest amb Itàlia i el Mediterrani, al nord amb Àustria, a l’est amb Hongria i al sud amb Croàcia, un lloc estratègicament situat, a cavall de diverses realitats culturals. El 25 de juny del 1991 va declarar la seva independència. El 23 de desembre del 1990 el país havia organitzat un referèndum amb unes característiques semblants al de Catalunya, que en aquell moment Belgrad no reconeixia i la comunitat internacional estava en sintonia amb Iugoslàvia. El referèndum, concretament, l’havia organitzat el partit Demos, una coalició electoral independentista. El 94% dels resultats van ser a favor del Sí. El govern va decidir no implementar els resultats directament, volien obrir un temps per negociar un referèndum pactat, que mai va arribar.

Uns dies abans del 25 de juny de 1991, el dia de la independència, fins i tot diversos països havien dit que no reconeixerien mai un estat eslovè, i un cop feta la declaració Iugoslàvia va desplegar l’exèrcit. Llavors Eslovènia va dir de suspendre la declaració durant uns mesos, i va negociar amb la comunitat internacional. Però tot va ser més ràpid, al cap de deu dies de la suspensió es va aplicar la declaració i Alemanya i els Estats Units van ser dels primers estats a reconèixer Eslovènia com a nou estat, juntament amb bona part dels països sorgits de la desintegració soviètica; i la major part de països de la Unió Europea, impulsats per Alemanya, la van anar a reconèixer el gener del 1992. El maig d’aquell any va entrar a l’ONU, el maig del 1993 va formar part del Consell d’Europa. I el 2004 va ser membre de l’OTAN i de la UE.

I les connexions amb Catalunya continuen fins avui, en què el passat 1 d’octubre el portaveu dels observadors internacionals era justament l’exministre d’afers exteriors eslovè. Es diu que la declaració del Parlament de Catalunya seguiria, salvant les distàncies, la Via Eslovena, per les fases que segueix la declaració i perquè hi va jugar un paper la comunitat internacional. Veurem, doncs, si se’n repeteix la millor part.