Als que al seu poble són fidels
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Amb en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart compartim ideals i futur, també hores de llargues reunions, sessions valoratives, actes polítics, de país, i jornades memorables. Al Palau del Parlament, a la diàfana sala auditori de cúpula vidriada majestuosa, les trobades solemnes del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, i del Pacte Nacional pel Referèndum ens evidenciaven una societat civil compromesa amb la transició nacional.
Així, escric aquestes línies dimarts a la tarda, l’endemà del seu empresonament, minuts abans d’anar cap a la manifestació de suport. Un matí, el d’avui, en què les mostres de solidaritat han estat immenses.
A més, personalment, els he d’agrair els pròlegs que els dos van escriure per emmarcar el meu darrer llibre sobre l’independentisme dels anys noranta, La generació de la independència (editorial Gregal, 2017). A més, amb els presidents d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana, vam fer-ne la presentació pública, en una taula rodona interessantíssima al Palau Macaya, poc abans de Sant Jordi. A l’acte, s’hi van reunir quadres de país que, si als noranta formaven part de l’impuls independentista universitari, avui ja prenen part des del govern, els partits o les entitats, del clam transversal que dibuixàvem aquest 1 d’octubre als col·legis electorals. Perquè és normal votar en un país normal i perquè els problemes polítics s’han de resoldre políticament.
Al pròleg de La generació de la independència, Jordi Cuixart explicitava què caracteritzava a la seva generació i a ell mateix. Deia: “Formo part de la generació dels setanta que va dir prou. Dels qui vam créixer amb el català reconegut oficialment, amb una normalització lingüística impulsada per l’escola catalana i TV3; amb les institucions pròpies reestablertes, l’autogovern desplegant els Mossos d’Esquadra. A diferència dels nostres pares, però, això no ens va satisfer mai.”
D’aquesta manera, Cuixart reblava: “Nosaltres vam créixer oficialment en llibertat i democràcia, però volíem el pa sencer, perquè no ens alimentaven les molles, com deia n’Ovidi. Recordo les acaballes dels governs de Felipe Gonzàlez i l’arribada d’Aznar. Ben d’hora vaig descobrir que vivíem en un Estat impropi. Era un adolescent de 16 anys, però em vaig implicar activament en tota la campanya per denunciar la guerra bruta de l’Estat i de Baltasar Garzón a Barcelona ‘92”. Sembla, doncs, que hi ha coses que no han canviat en aquests anys.
En la mateixa línia, també Jordi Sànchez recordava al seu pròleg quina havia estat l’evolució d’aquest país i la seva gent: “Poc ens imaginàvem fa dues dècades que aquest país faria el tomb polític que ha fet i amb la normalitat social que l’ha fet. Les dues darreres dècades del segle XX van ser literalment anys de resistència de l’independentisme, que maldava per no quedar ofegat per les noves dinàmiques institucionals que l’estat de les autonomies estava desplegant.”
Sànchez reconeixia: “És cert que ni els darrers anys del franquisme, ni durant la transició ni tampoc en l’inici del nou règim constitucional l’independentisme no va deixar d’estar mai present. Però ni el treball intel·lectual (penso en Fèlix Cucurull) ni l’activisme polític modern (que troba a finals dels anys seixanta en la fundació del PSAN el principal referent) ni l’activisme cívic sobiranista que apareix amb força a inicis dels vuitanta (Crida a la Solidaritat, GDL,...), havia mai arribat a imaginar com a possible l’escenari de majoria social partidari de la independència en el qual avui ens trobem.”
El president de l’ANC és conscient a més, que la d’avui, és la suma de compromisos individuals de molta i molta gent: “El canvi d’horitzó generacional és evident que ha estat gran, molt gran. Però no seria just acabar aquest pròleg sense remarcar també aquells homes i dones que sent de generacions anteriors van ajudar i molt a créixer a la generació independència. Persones que van vetllar per facilitar les coses, per promoure el debat, per donar un cop de mà, per promocionar activitats i projectar persones, valors i discursos emergents.”
Així, des de la seva vocació i actuació democràtica, pacífica, alegre i encoratjadora, és el moment de fer un pas endavant.
Llibertat presos polítics, us volem a casa.
Així, escric aquestes línies dimarts a la tarda, l’endemà del seu empresonament, minuts abans d’anar cap a la manifestació de suport. Un matí, el d’avui, en què les mostres de solidaritat han estat immenses.
A més, personalment, els he d’agrair els pròlegs que els dos van escriure per emmarcar el meu darrer llibre sobre l’independentisme dels anys noranta, La generació de la independència (editorial Gregal, 2017). A més, amb els presidents d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana, vam fer-ne la presentació pública, en una taula rodona interessantíssima al Palau Macaya, poc abans de Sant Jordi. A l’acte, s’hi van reunir quadres de país que, si als noranta formaven part de l’impuls independentista universitari, avui ja prenen part des del govern, els partits o les entitats, del clam transversal que dibuixàvem aquest 1 d’octubre als col·legis electorals. Perquè és normal votar en un país normal i perquè els problemes polítics s’han de resoldre políticament.
Al pròleg de La generació de la independència, Jordi Cuixart explicitava què caracteritzava a la seva generació i a ell mateix. Deia: “Formo part de la generació dels setanta que va dir prou. Dels qui vam créixer amb el català reconegut oficialment, amb una normalització lingüística impulsada per l’escola catalana i TV3; amb les institucions pròpies reestablertes, l’autogovern desplegant els Mossos d’Esquadra. A diferència dels nostres pares, però, això no ens va satisfer mai.”
D’aquesta manera, Cuixart reblava: “Nosaltres vam créixer oficialment en llibertat i democràcia, però volíem el pa sencer, perquè no ens alimentaven les molles, com deia n’Ovidi. Recordo les acaballes dels governs de Felipe Gonzàlez i l’arribada d’Aznar. Ben d’hora vaig descobrir que vivíem en un Estat impropi. Era un adolescent de 16 anys, però em vaig implicar activament en tota la campanya per denunciar la guerra bruta de l’Estat i de Baltasar Garzón a Barcelona ‘92”. Sembla, doncs, que hi ha coses que no han canviat en aquests anys.
En la mateixa línia, també Jordi Sànchez recordava al seu pròleg quina havia estat l’evolució d’aquest país i la seva gent: “Poc ens imaginàvem fa dues dècades que aquest país faria el tomb polític que ha fet i amb la normalitat social que l’ha fet. Les dues darreres dècades del segle XX van ser literalment anys de resistència de l’independentisme, que maldava per no quedar ofegat per les noves dinàmiques institucionals que l’estat de les autonomies estava desplegant.”
Sànchez reconeixia: “És cert que ni els darrers anys del franquisme, ni durant la transició ni tampoc en l’inici del nou règim constitucional l’independentisme no va deixar d’estar mai present. Però ni el treball intel·lectual (penso en Fèlix Cucurull) ni l’activisme polític modern (que troba a finals dels anys seixanta en la fundació del PSAN el principal referent) ni l’activisme cívic sobiranista que apareix amb força a inicis dels vuitanta (Crida a la Solidaritat, GDL,...), havia mai arribat a imaginar com a possible l’escenari de majoria social partidari de la independència en el qual avui ens trobem.”
El president de l’ANC és conscient a més, que la d’avui, és la suma de compromisos individuals de molta i molta gent: “El canvi d’horitzó generacional és evident que ha estat gran, molt gran. Però no seria just acabar aquest pròleg sense remarcar també aquells homes i dones que sent de generacions anteriors van ajudar i molt a créixer a la generació independència. Persones que van vetllar per facilitar les coses, per promoure el debat, per donar un cop de mà, per promocionar activitats i projectar persones, valors i discursos emergents.”
Així, des de la seva vocació i actuació democràtica, pacífica, alegre i encoratjadora, és el moment de fer un pas endavant.
Llibertat presos polítics, us volem a casa.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres