Heroi-heroïna: 2 1 m. i f. [LC] [CO] ‘Persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment.’

Les imatges de l’1 d’octubre parlen per elles mateixes. I cal remarcar, recordar i aplaudir el compromís i la fermesa d’aquells que van defensar els col·legis electorals davant de l’embat i la violència. En un món com l’actual, on sovint s’oblida la responsabilitat individual amb la col·lectivitat, amb el benestar comú, amb els projectes que compartim, encara té més valor la defensa de la democràcia. Els que eren als col·legis, els que van anar a Elna, els que van protegir les urnes, els que van guardar les paperetes, i els que tenien al cor i al cap el nostre país sense poder-s’hi implicar físicament, en hospitals, residències o a milers de quilòmetres d’aquí. A tots ells els escau el concepte d’heroïcitat.

I mentrestant, i escrivint aquestes línies el dimecres al vespre, confio que el gest i la paraula, els plantejaments i les conviccions no s’hagin vist frustrades i s’afermi l’avui del demà, la realitat ideada, allò que es va defensar aquí arreu del país.

Entre tot, ara que la presó Model veu tancar els seus malsons i que, a l’espai que ocupava s’hi construiran equipaments públics i una llar d’infants, dues persones segueixen entre reixes, lluny de casa. Per això, com la setmana passada, he volgut rellegir els pròlegs que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van escriure per a La generació de la independència (editorial Gregal, 2017), que vaig presentar poc abans de Sant Jordi.

El president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) feia una mirada enrere cap als anys en què va començar la seva militància de país: “Cap canvi arriba per generació espontània i el que avui Catalunya viu tampoc. El secret és que no hi ha més secret amagat que la feina feta per un conjunt d’organitzacions i entitats que varen formar un imaginari i uns valors en uns quants joves que amb el pas dels anys van acabar sent bona part dels protagonistes del canvi polític i social del país.”

Així, Jordi Sànchez apuntava que “totes aquestes organitzacions van ser autèntics espais de socialització, la porta a través de la qual molts joves van començar a deixar-se seduir per l’acció col·lectiva, per la cosa pública, per uns valors i ideals conjunts de país. Espais associatius on vàrem aprendre a comportar-nos com a ciutadans, com animals polítics (zoon politikon, d’Aristòtil), i on sense negar els incentius personals davant dels quals tothom és sensible, també vàrem aprendre a concretar la idea de servei al país”.

D’escola de país cadascú ha tingut la seva, també depèn de la generació a què es pertanyi i als interessos que hom ha conreat, la cultura popular i tradicional, l’escoltisme, el món parroquial, les associacions de pares i mares, el món sindical, o la que correspongués en aquell municipi. La seva, tots la recordareu: “La meva escola va ser indiscutiblement la Crida a la Solidaritat i és molt gratificant trobar avui arreu del país homes i dones que es presenten dient jo també era de la Crida. Aquells anys d’activisme intens no ens portava a imaginar l’empremta que generacionalment la Crida deixaria en molts de nosaltres”.

Si això ens recordava el president de l’ANC, el d’Òmnium destacava: “En el meu cas, amb 20 anys em vaig centrar força en l’activisme local i autogestionat, formant part del moviment per la insubmissió, iniciatives com el Correllengua de la CAL o en el món dels esplais i casals, on formar els més joves”. Cuixart ens parlava de l’evolució de l’independentisme des dels anys vuitanta als noranta, després de les detencions d’independentistes de l’estiu de 1992. Avui sembla que algunes imatges tornen a fer-se presents. Per a ell, però, “els del pa sencer seguim treballant amb coratge, recordant els qui ens han obert camí per deixar-ne un de millor als més joves. Som passat, present i sobretot futur”. 
I recordeu que no hi som tots, perquè ens falten els presos.