Divendres 10 de novembre a la tarda ens dirigim al Rectorat de la Universitat de València, allà a la gran avinguda enjardinada, la cèntrica Blasco Ibànyez, seu de bona part de les facultats de la Universitat valenciana, com les facultats de Filologia, de Traducció i Interpretació i Comunicació, d’Història i Geografia, de Filosofia, de Medicina i Odontologia, de Fisioteràpia, etc.  Al principi de l’avinguda, tocant al parc dels Jardins de Vivers i a l’hipòdrom de la ciutat, s’aixeca l’edifici del Rectorat, que aquella tarda de divendres albergava una inauguració ben especial. S’iniciava oficialment la trobada anual en forma d’assemblea de la xarxa d’entitats a favor de les llengües europees, l’organisme European Language Equality Network, que és òrgan assessor del Consell d’Europa, el Parlament Europeu i de les Nacions Unides.

A València ens trobàvem desenes de delegats de les diverses entitats lingüístiques, del català, el basc i el gallec, però també d’organismes de les illes britàniques, de França i d’Alemanya, d’Itàlia i dels països bàltics, i un llarg etcètera. A la inauguració vam poder saludar el director general de Política Lingüística del govern valencià, la vicerectora de la Universitat de València i el president d’Acció Cultural del País Valencià. El sopar inaugural es feia en un dels restaurants de la capital valenciana amb plena consciència de la situació del país. Així, no només les decisions que es prenen com  entitat estan a favor de les llengües, sinó que a la pràctica, a l’hora de consumir, en la vida diària, també s’intenta viure en correspondència amb les pròpies idees, i es trien establiments que hi concordin, que també ho tinguin clar.

Durant el sopar vam comentar les novetats de les nostres respectives organitzacions, idiomes, polítiques i cultura i de l’Europa actual. L’interès per la situació de la política catalana era omnipresent, els delegats volien saber què estava passant, tothom feia una crida a les institucions europees perquè prenguessin part de la situació que estan vivint els polítics sobiranistes, així com dirigents de la societat civil. 
Dissabte al matí començava la jornada de treball amb els delegats internacionals. Una successió de sessions sobre qüestions lingüístiques, planificació, recursos, comunitat i legislació que incloïa el debat amb professors de polítiques i dret, bones pràctiques, actuacions i incidència a les institucions europees i les resolucions.

S’ha procurat incidir i fer bona feina per aconseguir que els estats europeus realment segueixin la Carta de respecte i ús de les llengües que ells mateixos van ratificar, l’ECRML, una Carta que compleix ja vint-i-cinc anys, i que en el seu article 10 estableix que els estats han d’adoptar mesures per garantir l’ús de les llengües minoritzades en els òrgans administratius del territori i assegurar-ne el coneixement lingüístic dels seus treballadors. 
Quan parlem de les llengües minoritzades parlem d’un terme del món de la sociolingüística que és molt més exacte que parlar de llengua minoritària. Ja que habitualment una llengua que ha estat minoritzada en conseqüència serà més minoritària, però no pel fet de tenir pocs parlants ha d’estar minoritzada. Hi ha llengües que tècnicament es podrien considerar minoritàries, com l’islandès o el maltès (l’islandès és parlat per 320.000 persones i el finès per 350.000), però que són oficials als seus estats i tenen tot el reconeixement. En canvi, hi ha llengües que no són minoritàries, sinó mitjanes, en una forquilla àmplia, com per exemple el català, el danès o el grec (el català amb més de 10 milions de parlants, el danès amb 6 milions i el grec amb 15 milions). El català, però, paradoxalment no té reconeguda l’oficialitat i el reconeixement a les institucions europees.

Legislació, activisme, drets, oficialitat... i ampliant els horitzons de la política lingüística pròpiament, hi trobem escenaris com el món digital, el musical, l’audiovisual, el cinema i les llengües. Tot plegat va tractar-se el passat cap de setmana, i la feina que ens queda, seguim.