La paradoxa europea

Què és Europa? Què vam pensar que seria? Què és en realitat? És el que esperàvem? Europa ens mostra des dels primers dies d’octubre una imatge paradoxal que xoca amb allò que el nostre imaginari havia dissenyat des de fa dècades. Per a molts, la construcció europea era una oportunitat única de crear i consolidar un espai comú amb aquells territoris geogràfics del vell continent amb els quals la relació no havia estat sempre la millor però amb qui es compartien uns hipotètics valors.

Després de segles de conflictes, en principi s’havia entès que calia superar aquesta fase i transformar-la en un oasi de pau i democràcia. Es buscaven, a més, arrels comunes en aquests valors als quals fèiem referència. Es parlava de l’herència clàssica, d’aquell passat grecollatí que ens sorprèn encara quan veiem l’harmonia i la calidesa de les seves formes escultòriques, tan ben esculpides, i dels temples clàssics plens de columnes ornamentades. La imatge del Partenó atenenc encara ens captiva avui.

El quadre del renaixentista Rafael Sanzio, l’Escola d’Atenes, del 1510, és l’ideal que crèiem compartir, amb filòsofs de les diferents èpoques en aquell marc obert de marbre, en un dia serè amb núvols blancs de cotó fluix. En aquells quatre esglaons del quadre retrobem túniques de tots colors. Plató i Aristòtil són al centre. Si el primer assenyala el cel, el món de les idees, el segon es fixa en la terra.

Si nosaltres pensàvem en l’Europa dels ideals, del bressol de la democràcia, ens estem trobant amb un terra polsegós, que ens embruta i ens fa tossir. On són Pitàgores i els matemàtics, aquells que sempre buscaven la racionalitat de les formes? Al quadre hi és, Pitàgores. Que no reacciona entre càlculs i mesures?
A la pintura al fresc que comentàvem, de la col·lecció dels museus vaticans, no tots els personatges són tan clars com Plató i Aristòtil. Ara bé, també hi ha molts assessors a la UE dels quals no coneixem el nom. Com deia, el cert és que al quadre no tots els filòsofs són fàcils de reconèixer. En tot cas, hi ha algunes suposicions, entre les quals trobem la dels empírics, com Euclides, el de la geometria. Les pautes marcades i expressades dels elements i dels teoremes no es corresponen, però, a allò que hom esperaria de les institucions comunitàries per molta burocràcia que s’hi amuntega.

Per què no reaccionen aquells que n’havien fet els càlculs?
Al final les expectatives eren altes amb el buròcrates que es creien estadistes però la realitat és molt lamentable i, sovint, en blanc i negre. Mentrestant, alguns es retroalimenten d’honors i fastuositat, de canapès superflus, targetes plaents i reunions pomposes plenes d’excés, lluny de la gent. De vocació hedonista són els deixebles erràtics d’Epicur, que s’endinsen, a més, en els seus desitjos innecessaris. Si el pessimisme d’Heràclit ens atrapa no és per pròpia voluntat, sinó conscients de la certesa dels sentits i les aparences. De què serveix tenir la raó en el món de la postveritat? Europa ha de mirar els filòsofs, és a dir, suposadament a si mateixa, i actuar davant de les injustícies, que n’hi ha, i ho saben.

Sigui com sigui, no podem caure en el desànim perquè els dies que venen seran decisius. Aquest desembre ha de retornar-nos el somriure, amb el record ben viu de l’1 d’octubre. Les nostres comarques han estat sempre al capdavant del país, del compromís i de la tenacitat, i ara han de tornar-ho a demostrar. Oberts, inclusius i ferms. Sense caure en les provocacions, conscients com som del valor de les urnes i dels vots.

Així, si els filòsofs grecollatins del quadre semblen haver oblidat la seva responsabilitat i els seus deures, aquest desembre els recordarem que ells hi són per servir a cadascun dels seus ciutadans, que les institucions europees no tenen sentit si no són per garantir els valors democràtics, que la
pau i la llibertat són allò que volem.

Combatem el desànim, guanyem el futur. Que aquesta és la revolució dels somriures.