Pat, les lletres del compromís
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Les seves ulleres eren molt característiques, li conferien una imatge de lectora reflexiva i d’escriptora sòlida. Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952 - Barcelona, 2017) era el compromís de les lletres amb el país.
Si repassem la vintena de llibres publicats d’ençà la seva arribada a Catalunya, el 1974, procedent de l’Argentina intel·lectual del seu pare, hi trobem assajos de tot tipus, sovint encàrrecs editorials: des de Joan Maragall a la immigració més recent, des del Besòs a la força musical del tango, passant pel 1714 i la realitat política més propera: l’estatut, l’autogovern i les bases de la independència. Sovint buscant la mirada de les àvies i també de les netes. De llibres de la Patrícia en recordo especialment dos.
Crònica de la Independència (Columna edicions, 2009) és un llibre del qual caldrà anar recuperant capítols al llarg dels propers anys per veure si la imaginació i la realitat tenen més connexions de les esperades. La versemblant política-ficció que apuntava el volum, imaginant-se com serien els dies posteriors a la independència, obria una finestra d’actors i accions que resulten en part premonitòries. Una narració interessant i divertida de llegir vuit anys després d’haver estat escrita, quan encara no hi havia hagut la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.
El segon llibre, però podria ser qualsevol dels altres que va escriure, és una biografia de Joan Laporta, De la presidència del Barça al Palau de la Generalitat (Columna, 2010), i aparegué a les llibreries quan el fins aleshores president del Futbol Club Barcelona es plantejava passar a l’arena política, com finalment va fer. El llibre, més que un repàs de la vida del blaugrana, era una mirada més general del món polític i econòmic català. Així, quan es parla de les juntes del club i de les eleccions futbolístiques, realment Gabancho exposava el seu punt de vista respecte les institucions i la societat civil empresarial, sobretot de la ciutat de Barcelona.
Aquests són, només, dos exemples d’aquests llibres en què Gabancho deixava empremta i on, a més de la temàtica en qüestió que tractés en cada ocasió, sempre aprofitava per deixar anar algunes reflexions de caire personal, d’opinió pròpia.
Si els escriptors rebem la calidesa i la identificació d’alguns lectors que comparteixen les tesis defensades, en el cas dels opinadors dels mass media aquesta identificació es multiplica exponencialment. Les seves intervencions habituals a les tertúlies radiofòniques —com a les televisives- connectava amb molts oients. Tenir-la al programa era una garantia que els arguments contraris serien desemmascarats amb calidesa i que al mateix temps, ella apuntaria algun aspecte nou que calia tenir en compte per analitzar el panorama del que estiguessin debatent.
A més, amb la Patrícia recordo dos moments molt concrets, que eren la seva quotidianitat. El primer, un cafè al jardí de l’Ateneu, a mig matí, en aquelles cadires en què hom aprofita per escriure quatre apunts. El segon, a la Setmana del Llibre en Català de dos anys endarrere, a la plaça de la Catedral de Barcelona. Allà vam coincidir participant en una taula rodona, juntament amb una llibretera independent, d’aquelles que et recomanen el que saben que com a lector voldràs llegir, i unes noves apostes editorial d’èxit, d’emprenedors agosarats que estimen la professió. Volíem apuntar elements sobre la situació actual del món editorial en català i oferir algunes claus interpretatives per al futur. Ella ens va oferir una visió molt clara. Era optimista sobre la possibilitat que els escriptors poguessin guanyar-se la vida escrivint, encara que en reconeixia la dificultat. La clau era, deia, compaginar la feina d’escriptor amb la de divulgació o docència. Es preguntava, també, i creia que podia ser un indicador important a tenir en compte, en quina llengua escrivien majoritàriament els nous novel·listes catalans, aquells que comencen a fer les seves passes en el món de l’escriptura. No tinguérem la resposta, però seria interessant de saber-ho.
La seva, la de la Patrícia Gabancho, sempre era una mirada global, de cara al futur, amb la banda sonora de tango argentí.
Si repassem la vintena de llibres publicats d’ençà la seva arribada a Catalunya, el 1974, procedent de l’Argentina intel·lectual del seu pare, hi trobem assajos de tot tipus, sovint encàrrecs editorials: des de Joan Maragall a la immigració més recent, des del Besòs a la força musical del tango, passant pel 1714 i la realitat política més propera: l’estatut, l’autogovern i les bases de la independència. Sovint buscant la mirada de les àvies i també de les netes. De llibres de la Patrícia en recordo especialment dos.
Crònica de la Independència (Columna edicions, 2009) és un llibre del qual caldrà anar recuperant capítols al llarg dels propers anys per veure si la imaginació i la realitat tenen més connexions de les esperades. La versemblant política-ficció que apuntava el volum, imaginant-se com serien els dies posteriors a la independència, obria una finestra d’actors i accions que resulten en part premonitòries. Una narració interessant i divertida de llegir vuit anys després d’haver estat escrita, quan encara no hi havia hagut la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.
El segon llibre, però podria ser qualsevol dels altres que va escriure, és una biografia de Joan Laporta, De la presidència del Barça al Palau de la Generalitat (Columna, 2010), i aparegué a les llibreries quan el fins aleshores president del Futbol Club Barcelona es plantejava passar a l’arena política, com finalment va fer. El llibre, més que un repàs de la vida del blaugrana, era una mirada més general del món polític i econòmic català. Així, quan es parla de les juntes del club i de les eleccions futbolístiques, realment Gabancho exposava el seu punt de vista respecte les institucions i la societat civil empresarial, sobretot de la ciutat de Barcelona.
Aquests són, només, dos exemples d’aquests llibres en què Gabancho deixava empremta i on, a més de la temàtica en qüestió que tractés en cada ocasió, sempre aprofitava per deixar anar algunes reflexions de caire personal, d’opinió pròpia.
Si els escriptors rebem la calidesa i la identificació d’alguns lectors que comparteixen les tesis defensades, en el cas dels opinadors dels mass media aquesta identificació es multiplica exponencialment. Les seves intervencions habituals a les tertúlies radiofòniques —com a les televisives- connectava amb molts oients. Tenir-la al programa era una garantia que els arguments contraris serien desemmascarats amb calidesa i que al mateix temps, ella apuntaria algun aspecte nou que calia tenir en compte per analitzar el panorama del que estiguessin debatent.
A més, amb la Patrícia recordo dos moments molt concrets, que eren la seva quotidianitat. El primer, un cafè al jardí de l’Ateneu, a mig matí, en aquelles cadires en què hom aprofita per escriure quatre apunts. El segon, a la Setmana del Llibre en Català de dos anys endarrere, a la plaça de la Catedral de Barcelona. Allà vam coincidir participant en una taula rodona, juntament amb una llibretera independent, d’aquelles que et recomanen el que saben que com a lector voldràs llegir, i unes noves apostes editorial d’èxit, d’emprenedors agosarats que estimen la professió. Volíem apuntar elements sobre la situació actual del món editorial en català i oferir algunes claus interpretatives per al futur. Ella ens va oferir una visió molt clara. Era optimista sobre la possibilitat que els escriptors poguessin guanyar-se la vida escrivint, encara que en reconeixia la dificultat. La clau era, deia, compaginar la feina d’escriptor amb la de divulgació o docència. Es preguntava, també, i creia que podia ser un indicador important a tenir en compte, en quina llengua escrivien majoritàriament els nous novel·listes catalans, aquells que comencen a fer les seves passes en el món de l’escriptura. No tinguérem la resposta, però seria interessant de saber-ho.
La seva, la de la Patrícia Gabancho, sempre era una mirada global, de cara al futur, amb la banda sonora de tango argentí.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres