Sí senyors, com qui no vol la cosa ja som un any més grans tots plegats, i com a símbol que ens anem fent grans, un servidor de vostès, almenys, l’ha començat una mica més cansat que no pas vaig acabar el 2017, i ben aviat faré un any biològic més, però bé, qui dies passa anys empeny i tenim el 2018 recentment estrenat.

Gràcies a Déu que aquestes festes de felicitat obligatòria, que sort que no figuren en cap article de la sacrosanta Constitució espanyola, estan ja a punt de passar, una vegada que els Reis Mags d’Orient paguin el corresponent peatge de retorn al seu país, i que la normalitat tornarà a les nostres vides.

De fet, en aquest país nostre, els fets, les notícies, les coses succeeixen de forma tan ràpida i de vegades desconcertant que és més distret el dia a dia d’un anem a posar mes d’abril, que tot el confeti d’una nit de Cap d’Any; almenys, per als qui xalem amb això que se’n diu actualitat i és clar, sense voler ser feliços per obligació, no em diran que el mes d’octubre no va ser emocionant i distret al nostre país; no em diran que el resultat de les eleccions va ser tot un espectacle; no em diran que el silenci de la Soraya no és quelcom que fa al·lucinar, i així anar fent, narinant, narinant…

Aquest 2018 promet ser també ben distret; promet ser un any en què de ben segur veurem avançar la república nostra de forma més lenta però inexorable; veurem com desencalla l’exili de Puigdemont; veurem com la tecnologia torna a donar sorpreses increïbles i veurem més i més desgràcies. Però de ben segur que veurem com s’obren noves pàgines en blanc per elaborar dades estadístiques.