Ara sí que ja som al 2018

Senyores i senyors, gràcies a Déu, ara sí que podem dir que ja som al 2018; i és que tot i que oficialment l’any comença a les 12 de la nit del 31 de desembre, una vegada ha acabat tot el cerimonial de les dotze campanades, realment, amb la ximpleria de tantes festes i farteres, no ens adonem de l’arribada l’any nou, ja que encara resten vacances pel mig —als qui les poden fer— i el dia de Reis, que mana la fi de les vacances per a qui les han pogut fer.

I bé, definitivament, l’any es pot dir que comença el 8 de gener, ja que és quan tot plegat ha arribat a la seva fi i podrem gaudir de setmanes senceres laborals, sense cap dia pel mig que toqui les “pebroteres”, de festes que francament, a un, ni li van ni li venen. Sí, setmanes de rengla en què la gent tornarà a no semblar babaua perquè demà és festa i l’altre no i tot tindrà el normal fluir que fa que les coses rutllin com han de rutllar.

Enrere han quedat els cagations, les menjades per posar a prova els estómacs; la festa de Cap d’Any, en què tothom competeix a veure qui arriba més tard a casa, o el dia de Reis, en què els Reis Mags d’Orient semblen ser les úniques persones vingudes d’aquelles contrades, benvingudes en aquesta Europa cada dia més xenòfoba.

Ara restaran les apostes a veure com anirà aquest nou any 2018; restaran els millors desitjos i, com no, les propostes d’esmena d’algunes de les nostres conductes, que duraran el que potser duri el mes de gener, ja que els canvis d’any difícilment poden canviar la genètica i els molts anys que deixem enrere d’entrenament en males pràctiques.