Els llibres de text han estat l’element més destacat durant els nostres anys com a estudiants de primària i secundària, batxillerat inclòs. A la universitat, com a mínim a lletres, el tema canvia, ja que són els apunts i els manuals, a més de la bibliografia, els que ofereixen els principals materials.

Així, aprofitant les hores de recerca doctoral en biblioteques ben diverses, vaig tenir la temptació de constatar si els debats recents sobre el suposat paper adoctrinador dels llibres de text catalans tenia raó de ser o no. M’imaginava, com després vaig constatar, que sovint aquestes polèmiques no deixen de ser el combat dialèctic propi de la quotidianitat, amb puntes d’interès relatives, que poc després desapareix, obsolet. Això sí, un parell d’anys després, depèn de les circumstàncies o la rabiosa actualitat del moment, poden tornar a aparèixer.

Sigui com sigui, ja que havia instal·lat el camp base prop dels prestatges educatius, vaig aprofitar per fer una consulta ràpida a l’edició del 2012 d’un dels llibres de text d’història més utilitzats als nostres centres d’educació secundària. Com que tampoc em volia entretenir massa en la qüestió, vaig anar directe al gra obrint el capítol seleccionat. Quin? Aquell que podria generar polèmica, el dedicat als anys de la transició i al període autonòmic. En total, una quarantena de pàgines a tot color.

Pel que fa a la disposició del capítol, consta de set apartats, quatre dedicats al desenvolupament de les institucions polítiques a partir de la transició i l’etapa democràtica, un de centrat en la relació de Catalunya i l’Estat amb Europa, un sobre l’evolució econòmica i un darrer dedicat als canvis demogràfics de la societat. A més, inclou una doble pàgina on s’explicita el sistema electoral, tot i que no es detalla quines característiques ideològiques defineix cada formació política de l’arc parlamentari. Els apartats es presenten cronològicament.

Des del meu punt de vista i en referència amb les acusacions rebudes recentment per l’escola catalana i, en concret, pels professors de ciències socials, no sembla que les explicacions del llibre disposin d’un biaix ideològic a tenir en compte, diguem-ne “adoctrinador”. Tampoc m’hi vaig entretenir en excés, però ràpidament vaig copsar que el llibre de text oferia un relat ampli i crec que prou acceptable per una majoria de sensibilitats polítiques. Des d’un punt de vista nacional, el text exposa d’una manera oberta el sistema juridicopolític nascut de la transició, posant el focus tant en les institucions de l’Estat com en les catalanes, seguint el currículum previst. No s’hi veu, doncs, cap voluntat d’adoctrinar els nens i les nenes de Catalunya.

En tot cas, també hi hauria alguns elements de contingut que potser caldria revisar. Tot i que certament el 2012 encara no havia començat estrictament el que coneixem com a “procés”, el fet que no es mencioni en cap moment del text l’existència de sectors independentistes a la societat catalana grinyolava una mica. Aquest darrer punt, vist per un estudiant d’avui, podria resultar una mancança tenint en compte els telenotícies dels nostres dies. En tot cas, intueixo que els alumnes d’avui ja disposen d’edicions posteriors on la qüestió molt o poc deu tenir algun paràgraf.

En aquest sentit, moltes vegades, quan hi ha polèmiques o declaracions o contradeclaracions a partir d’un element concret, potser estaria bé abans que res fer un cop d’ull a la font inicial. És un exercici que comporta un esforç més elevat que parlar-ne directament, però la part positiva és que pots opinar amb coneixement de causa o com a mínim coneixent allò en qüestió.

El mateix passa, sovint, amb les entrevistes radiofòniques o amb els articles de diari. Sovint podem sorprendre’ns de llegir un titular o d’escoltar unes declaracions descontextualitzades, però, com amb tot, segurament si realment ens interessa la qüestió, podem intentar recuperar el tall sencer o llegir l’entrevista en tot el seu conjunt, per veure en quin context s’ha dit allò. Això no cal fer-ho sempre, perquè aleshores no tindríem temps per res, però de tant en tant és divertit.