Un viatge de novel·la

Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Quan tenim a les mans una novel·la, anem a veure una obra de teatre o sentim recitar una poesia en català, som conscients que formen part d’un conjunt ampli que va començar fa segles i que anomenem literatura catalana? Tot es remunta als inicis, amb els trobadors que van començar a cantar en català i en Ramon Llull, de Mallorca, el primer escriptor de textos filosòfics i relats en la nostra llengua, el Llibre d’Evast e Blanquerna, el Llibre de meravelles, el Llibre de les bèsties, etc. Aquest darrer parla de com els animals volen escollir un rei, dels grups que es formen, amb el seu candidat, i de totes les intrigues per posicionar-lo. Una situació totalment actual, que Ramon Llull descriu amb protagonistes animals per evitar similituds amb persones reals. I la història comença així: “En una bella plana per on passava una bella aigua estaven gran res de bèsties salvatges qui volien elegir rei. L’acord fou pres per la major part que el lleó fos rei; més lo bou contrastava molt fortament a aquella elecció (...)”.
Després arriba el Segle d’Or català, amb el contundent i aventurer Tirant lo Blanc, que recorre mig Europa de batalla en batalla, de cort en cort, del valencià Joanot Martorell. O el Curial e Güelfa, ell i ella i la novel·la cavalleresca. Més tard, si saltem una mica, passem directament a la Renaixença, el redescobriment cultural, els mites i l’èpica, amb Jacint Verdaguer i el seu magnífic Canigó, que “és una magnòlia immensa que en un rebrot del Pirineu se bada, per abelles té fades que la volten, per papallons los cisnes i les àligues. Formen son calze escarides serres que plateja l’hivern i l’estiu daura, grandiós veire on beu olors l’estrella, los aires rellentor, los núvols aigua.”
O la mítica Atlàntida, que ens transporta a terres de conte. Després travessem el món teatral d’en Guimerà, vivint les emocions de la Marta i en Manelic de Terra baixa, que culmina amb un gran “he mort el llop!”, la Maria Rosa costumista o la inquietant vida de La filla del mar.
La companyia de teatre Dagoll Dagom va popularitzar encara més una altra de les grans obres del dramaturg instal·lat al Vendrell: Mar i cel. Durant dècades aquesta peça ha acompanyat el públic teatral i musical català. Diverses veus s’han succeït en els papers de Blanca i Saïd, dels pirates i dels ostatges. Tothom coneix gent que taral·lareja triomfalment “Les veles s’inflaran, el vent ens portarà com un cavall desbocat per les ones”. Es veu que mesos després que la companyia teatral inaugurés per primera vegada l’espectacle, rebien peticions d’escoles perquè els passessin la lletra i els acords de la bonica cançó que canten emotivament els protagonistes “Per què he plorat?”. En alguns centres educatius aquesta cançó es devia cantar sovint a les classes de música, a la coral, etc.
Si seguim la història arribem al Realisme i al Naturalisme, d’on no podem fer sinó parlar del seu bon representant, el vallenc Narcís Oller i la seva Pilar Prim, la Madame Bovary catalana. Però també La febre d’or, que el títol ja fa intuir què passarà, i també La bogeria i La papallona, o potser hauríem de dir el papallona...
I encetant el segle XX arriba el Modernisme, el trencadís, l’art per l’art i el regeneracionisme. Hi trobem els Visions & Cants i les Odes d’en Maragall, i amb ells un dels personatges més destacats de la mitologia catalana, el comte Arnau. TV3 en va fer una bona sèrie fa anys amb un repartiment de luxe que estaria la mar de bé de poder tornar-la a veure. En la mateixa època també arriba la divertida Auca del senyor Esteve d’en Santiago Rusiñol, amb el dia a dia de La Puntual, la seva merceria de vetes i fils i les tres generacions que hi passen. A més, per si fos poc, aquesta obra es pot gaudir tant en format novel·la com en format teatre. Canviant una mica d’enfocament i girant envers l’espectacle de la natura i la foscor de la ploma hi trobem Caterina Albert amb el seu punyent Solitud. I també la denúncia d’una societat que no comprèn o accepta la innovació i les diferències que transmet l’Aigües encantades de Puig i Ferreter.
Aquest és un viatge per una literatura prolífica, un tast d’obres i autors. Continuarà...
Després arriba el Segle d’Or català, amb el contundent i aventurer Tirant lo Blanc, que recorre mig Europa de batalla en batalla, de cort en cort, del valencià Joanot Martorell. O el Curial e Güelfa, ell i ella i la novel·la cavalleresca. Més tard, si saltem una mica, passem directament a la Renaixença, el redescobriment cultural, els mites i l’èpica, amb Jacint Verdaguer i el seu magnífic Canigó, que “és una magnòlia immensa que en un rebrot del Pirineu se bada, per abelles té fades que la volten, per papallons los cisnes i les àligues. Formen son calze escarides serres que plateja l’hivern i l’estiu daura, grandiós veire on beu olors l’estrella, los aires rellentor, los núvols aigua.”
O la mítica Atlàntida, que ens transporta a terres de conte. Després travessem el món teatral d’en Guimerà, vivint les emocions de la Marta i en Manelic de Terra baixa, que culmina amb un gran “he mort el llop!”, la Maria Rosa costumista o la inquietant vida de La filla del mar.
La companyia de teatre Dagoll Dagom va popularitzar encara més una altra de les grans obres del dramaturg instal·lat al Vendrell: Mar i cel. Durant dècades aquesta peça ha acompanyat el públic teatral i musical català. Diverses veus s’han succeït en els papers de Blanca i Saïd, dels pirates i dels ostatges. Tothom coneix gent que taral·lareja triomfalment “Les veles s’inflaran, el vent ens portarà com un cavall desbocat per les ones”. Es veu que mesos després que la companyia teatral inaugurés per primera vegada l’espectacle, rebien peticions d’escoles perquè els passessin la lletra i els acords de la bonica cançó que canten emotivament els protagonistes “Per què he plorat?”. En alguns centres educatius aquesta cançó es devia cantar sovint a les classes de música, a la coral, etc.
Si seguim la història arribem al Realisme i al Naturalisme, d’on no podem fer sinó parlar del seu bon representant, el vallenc Narcís Oller i la seva Pilar Prim, la Madame Bovary catalana. Però també La febre d’or, que el títol ja fa intuir què passarà, i també La bogeria i La papallona, o potser hauríem de dir el papallona...
I encetant el segle XX arriba el Modernisme, el trencadís, l’art per l’art i el regeneracionisme. Hi trobem els Visions & Cants i les Odes d’en Maragall, i amb ells un dels personatges més destacats de la mitologia catalana, el comte Arnau. TV3 en va fer una bona sèrie fa anys amb un repartiment de luxe que estaria la mar de bé de poder tornar-la a veure. En la mateixa època també arriba la divertida Auca del senyor Esteve d’en Santiago Rusiñol, amb el dia a dia de La Puntual, la seva merceria de vetes i fils i les tres generacions que hi passen. A més, per si fos poc, aquesta obra es pot gaudir tant en format novel·la com en format teatre. Canviant una mica d’enfocament i girant envers l’espectacle de la natura i la foscor de la ploma hi trobem Caterina Albert amb el seu punyent Solitud. I també la denúncia d’una societat que no comprèn o accepta la innovació i les diferències que transmet l’Aigües encantades de Puig i Ferreter.
Aquest és un viatge per una literatura prolífica, un tast d’obres i autors. Continuarà...
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres

