Ai, els dilluns! No hi ha res com començar bé la setmana. Aquest dilluns va ser un dia intens. Vam començar a intuir-ho tot esmorzant, mentre degustàvem un te negre i un parell de torrades de pa amb abundant tomàquet i làmines fines d’aquell saborós pernil salat de la xarcuteries de dues cantonades més enllà. Amb la ràdio de fons, per estar ben informats i veure com despuntava l’anàlisi primerenc, ens vam disposar a fer la llista matinal d’objectius prioritaris del dia.

Aquest és un dels moments crucials de la jornada, el de la priorització. A més d’allò fix que toqui, dels temes que hi ha oberts, de tots els projectes en marxa, de tots els imprevistos previstos, què és el més urgent? D’urgències poden haver-n’hi moltes, segons la situació personal de cadascú i, lògicament, segons l’àmbit professional i laboral de la persona en qüestió. Sigui com sigui, la priorització és important, dins i fora de la feina. Des de respondre aquell e-mail perdut entre la muntanya de correus de la safata d’entrada, enviar l’informe sol·licitat, acabar aquell document que s’està allargant més del compte, fer aquelles trucades que ja ens havíem plantejat la setmana passada, preparar el guió de la reunió de demà, enllestir aquells papers a mig fer abans del migdia...

La llista, dilluns, era llarga. Però la clau, pensava, és anar per feina. Cal un avanç substancial des de bon inici, per marcar el ritme de feina del dia. És per això que surts de casa i vas a buscar el metro. En aquest cas perquè era Barcelona, però qui diu metro, podria dir, cotxe/moto/autobús/patinet/sabates. Com deia, agafava el metro, amb el temps just. Calia ser puntual i primer havíem de passar per la copisteria a imprimir uns papers.

Entro al subsol de la ciutat i em disposava a arribar a l’andana just en el moment en què faltessin pocs segons per a l’arribada del metro, que s’obrissin les portes, entrar-hi i poder acabar de calcular la resta de passos fins a la copisteria i després a la reunió. D’acord, anava amb el temps comptat, i en aquelles circumstàncies, arribar fins a l’andana, entremig dels deu mil passadissos del metro i els seus transbords semblava tota una gimcana. La gimcana de cada matí, tampoc res excessivament greu, però. La mirada al rellotge, però, era inevitable. Tot semblava anar prou bé, però, ai las! Una altra vegada les escales mecàniques.

Què li passen a les escales mecàniques? No, avui no estan espatllades, com passa de vegades, més sovint del que caldria i desitjaríem. El greuge d’avui és “més greu”. [El lector veurà que poso “més greu” entre cometes, perquè caldria valorar-ho amb més temps i observant els punts a favor i en contra, però ara no ens hi entretindrem]. Com dèiem, avui no era cap qüestió mecànica la que em preocupava. 

Un cartell gegant, potser no prou gran, ho deia clarament: A les escales mecàniques poseu-vos sempre a la dreta. 

El rètol no deixava lloc a dubtes, crec. El que ens diu és que els usuaris en general del metro és convenient que se situïn a la banda dreta de les escales per tal de deixar lliure la banda esquerra. Aquesta banda esquerra de les esmentades escales que quedaria lliure serviria perquè aquells que tenen més pressa —pel motiu que sigui— puguin anar-hi pujant directament sense haver d’esperar el ritme monòton de la tècnica maquinària.

No és res dolent ni afecta negativament a ningú. Senzillament, aquells que s’introdueixen a les escales mecàniques esperant que sigui la força motora qui els pugi o els baixi se situen quiets a la dreta. Per contra, aquells que volen pujar o baixar caminant a més velocitat, aprofitant-se de la mecànica, poden fer-ho per l’esquerra.

Però sempre, sempre, sempre hi ha algú que reposa (innocentment?) al respatller de l’esquerra d’aquelles escales que pugen amb una lentitud inquietant, quan l’agulla dels segons no para de moure’s, d’avançar, fent canviar, també, l’agulla dels minuts. Haurem de demanar als serveis de transport que augmentin la grandària del cartell informatiu, quin remei!