Les persones, almenys de vegades jo mateix i tot, som contradictòries. Per exemple, jo soc una persona per si mateixa calorosa, però he de reconèixer que el fred intens em desagrada molt, i de fet, me’n sento força i em puc convertir en una mena de cosa fredolica, que té unes mans que semblen draps, ja que no les sent. Per altra banda, la calor d’estiu, la calor intensa, em posa també malalt i ben aviat començo a semblar una esponja mullada que camina i he de triar d’evitar, per exemple, portar camises o jerseis negres perquè ben aviat comença a semblar que siguin de color blanc. Per altra banda, si són aquestes peces de colors cridaners, l’esponja blanca provoca que es vegi un mullader, talment com si hagués tret la peça en qüestió de la rentadora sense haver-la fet eixugar. 
I és clar, tot plegat què vol dir? Doncs que a un servidor no li va bé ni el fred intens, ni la calor intensa, i ja no diguem la xafogor, que és com una mena de tortura xinesa que et va minant la moral a la mínima feina que un pugui tenir.

Llavors, doncs, quin és l’ideal de temps que a un servidor li agrada? Doncs, com sempre, la gràcia de les coses, si no volem caure en la contradicció, podria estar al mig, en la mesura. Per exemple, en un clima templadet tipus tardor o primavera, que no és ni carn ni peix i que per norma general amb una jaqueteta ja soluciones els problemes tèrmics, sense res més. Però la vida per desgràcia, ja se sap, que no té termes mitjans i molt em temo que això de passar de l’abric a la màniga curta de la nit al dia, o viceversa, anirà a més com més anys passin. I finalment vull dir que un altre dia ja parlarem de la maledicció dels mosquits.