Després d’aquella experiència curiosa a la cua de l’establiment, amb gent que intentava colar-se, ja sigui per descuit o amb mala fe, i que finalment va fer-ho, em va tocar a mi. Sí, en lloc de marxar indignat pel que havia passat, vaig entendre que la prioritat era la prioritat i que, de fet, tampoc era culpa de la botiga que hi haguessin segons quins clients. És així com, després de pocs segons en els quals em va costar reaccionar, em vaig disposar a formular la meva petició a l’equip tècnic d’una de tantes copisteries com hi ha.

Sigui com sigui, en aquell moment jo ja havia interioritzat que estava fent tard a la reunió. Sí, tot i haver sortit de casa amb prou marge de temps, el matí no havia estat especialment productiu. Entre les escales mecàniques del metro, la parsimònia d’alguns clients i, a més, és clar, l’home que s’havia intentat colar aprofitant la bona fe i el civisme propi d’aquells que ens sabem part d’una societat imperfecta, els minuts de marge s’havien anat escurçant fins convertir-se en minuts de retard que difícilment podrien compensar-se, per molt ràpid que anés de la copisteria a l’oficina. En tot cas, es podia intentar, havia d’intentar-ho, No hi ha res com la gent que arriba tard per sistema. Una mica de puntualitat! “Abans, sense mòbils, la gent devia ser més puntual que ara”, pensava per dins.
Més enllà d’aquests debats interns, la qüestió era que aquell era el meu torn. Jo només pretenia que imprimissin amb diligència aquell PDF que duia en un llapis de memòria com tants n’hi ha i arribar amb el menor dels retards possibles a la reunió, malgrat l’hora que ja era. I l’agulla dels segons que no parava de moure’s, disciplinada.

Vaig anar per feina: calia imprimir l’únic document que hom podia trobar al llapis de memòria amb paper DIN A3 i en blanc i negre (B/N). 

Això era tot. Res d’extraordinari, res d’estrany, res d’especialment particular ni peculiar. Era una petició raonable, pensava. D’acord que la mida més comuna, la de la majoria de papers que es fan i es desfan a la vida quotidiana, és el DIN A4. Això és així, però el DIN A3 també és prou convencional. Ni és un paper tallat fet a mida, ni cal anar a buscar un paper supersònic. O com a mínim això creia. Perquè ens entenguem, es tracta d’una mida més gran que equival, en extensió, a la suma de dos DIN A4. Podeu trobar-lo arreu.

Pel que fa al segon dels requisits que vaig apuntar, el d’imprimir el document en blanc i negre, tampoc no era res de l’altre món. Bàsicament, i sense entrar en l’àmbit més industrial de la impremta, en les copisteries estàndards hi ha dues tipologies cromàtiques d’impressió: o en color o en blanc i negre. Res fora de lloc, per tant, demanar que en aquest cas m’imprimissin el document només en blanc i negre, sense blaus, vermells, ni grocs, sense verds, ocres ni porpres. Ni magenta, ni cirera, ni caoba ni sèpia, ni mostassa, corall, turquesa, salmó o festuc. Tampoc fúcsia, carmesí, vermelló ni escarlata. Simplement blanc i negre. 

En qualsevol dels casos ja em va sobtar la mirada peculiar, incisiva i interrogativa que vaig rebre de darrere del taulell quan vaig fer saber la pretensió de tenir aquell PDF amb les característiques que havia formulat. Devien passar 10 minuts més, 10 minuts llarguíssims que se’m van fer eterns. 10 minuts en els quals semblava que els operaris —perquè ja eren tres en total els que hi eren, després que n’arribessin dos de reforç— no paraven de moure peces i pitjar botons de mil formes a la màquina detallada, la màquina d’imprimir, això és, la fotocopiadora. 10 minuts en què desconeixia exactament què estaven intentant. 

Total, que 10 minuts després em van comentar que no sabien del cert com funcionava la màquina aquella i que tornés un parell d’hores després, que així mentrestant ho mirarien. Això, a la urbs barcelonina, hub tecnològic de la mediterrània, seu del Mobile i tota la resta. Ja veieu quin matí, el de dilluns...