L’àliga vola i sempre vol volar lluny, igual que els homes caminen però no sempre arriben lluny. Això de voler arribar lluny és quelcom que, almenys abans, sempre s’inculcava al cap dels nens, nenes i joves: “aquest nen arribarà lluny”; “estudia, que així arribaràs lluny…”, i amb tot plegat, el nen, nena o joves diversos, agafaven una mena d’il·lusió que al final, en l’etapa adulta, es convertia en frustració.

Si ens hi fixem, cada dècada ha tingut un moviment, com ara els “yuppies”, per posar-ne un exemple, que tenien com a missió mostrar com de lluny es pot arribar en aquesta societat en la qual malauradament els desgraciats, pobres i desheretats no podien ni poden mostrar res, ja que ningú té el costum de voler-los imitar. Ans al contrari, tothom vol imitar els guanyador, el triomfador, i ningú, després, no sap com gestionar la seva particular frustració.

I és que en aquesta vall de llàgrimes que ens ha tocat viure, compta el que “has d’arribar lluny”; no se sap què espera en aquell llunyà final, però de ben segur que se suposa que quelcom millor que el que un té en el moment en què li diuen que ha d’arribar lluny.

Així les coses, no cal que ningú s’esparveri de la seva situació actual, ja que agafar l’autopista del que se suposa que hauria de suposar un enlairament de la situació particular de cadascú, de cara a un futur ideal, sempre té un futur incert, i particularment la carrera de la vida, que comença plorant, s’acaba en silenci i amb mala cara, amb la mort corporal. A veure ara quin futur els espera als “millennials”, els “yuppies” estan ja grandets.