El principi de contradicció

Mare de Déu senyor, ara els ha tocat als CDR rebre per uns càrrecs que no sé pas qui se’ls pot creure, però en fi. Algú porta temps elaborant una mena de novel·la, de molt mal vendre a l’exterior, pel que s’està veient, però que està causant estralls pel que fa al seu consum intern, i al pas que anem, al final, des d’alguna instància s’arribarà a acusar de terrorisme el fet que una papallona mogui les ales per alçar el vol, o que els ocells cantin al matí o que a algun conductor despistat se li acudeixi tocar el clàxon, ja que ja sabem, per altra banda, que posar l’intermitent no se li acudirà a cap conductor ni fart de vi, com diuen. 

Tot plegat ens porta que ara per ara, viure en aquesta pell de toro, fins que almenys una de les parts que la componen no es proclami com a república, comporti un cert neguit per a tot aquell que no pensi com pensen els estaments oficials espanyols; no hi ha seguretat que qualsevol pensament, qualsevol acte, no pugui cabre dintre del sac del terrorisme, i fa inclús cosa parlar de segons què davant d’un desconegut no sigui cas que fos un infiltrat, un secreta o vagi vostè a saber. Estan aconseguint que viure al Regne d’Espanya faci més por ara que no pas quan l’oncle Paco era viu, que ja és dir. Tot, inclús el respirar, pot acabar sent terrorisme.

Però se’ls està acabant, a l’exterior cada cop més veuen la farsa sobre la qual se sustenta el sistema podrit del 78 i veuen com comencen a contradir-se el que dius que ets i el que fas; i quan hi ha contradicció vol dir que comences a decaure i que alguna cosa nova es cou. Espanya pot quedar molt aïllada del món i recrear-se en els falsos delictes i la truita amb patates.