Berlín (II) Bicicleta, roses i llibertat
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Vam agafar les bicicletes i vam posar-nos en marxa, aquell dia havíem decidit que volíem descobrir Berlín a dues rodes.
Volíem anar més ràpid que caminant, per poder veure més ciutat, per agafar les impressions dels barris, per palpar les sensacions a peu de carrer, definitivament no volíem anar ni en metro, ni en bus, ni en cotxe o d’altres transports, perquè ens perdríem les vivències de primera línia, perquè ens passarien tantes coses desapercebudes.
Berlín és una ciutat molt agraïda per anar en bicicleta, com Hamburg o els Països Baixos, una ciutat plana, amb carrils bici suficients, i el que és més important, disposen d’un espai prou ample per als vehicles i les persones, una distribució urbana que facilita la convivència. És difícil d’imaginar com hi podria caber tothom entre carrers estrets o tortuosos, més propis dels centres històrics medievals de moltes ciutats.
Vam enfilar la Lindenstraße per dirigir-nos cap a l’illa dels museus. És ben interessant pensar en el concepte de dedicar tot una illa, al mig del riu Spree, a bona part dels museus de la ciutat: el Museu d’Història Antiga, el Museu de l’Antic Pròxim Orient, la Galeria Nacional, el Museu d’Art Islàmic o el Museu de Pèrgam. El més curiós d’aquest últim és que a diferència de com es fa normalment, que primer s’alça un edifici i després s’hi col·loquen les obres, aquí primer van arribar les peces i progressivament es va anar aixecant l’edifici al seu voltant. S’hi poden trobar obres de la ciutat de Pèrgam, de l’antiga Grècia, Roma, Mesopotàmia, Pròxim Orient o Islam, entre d’altres. I si encara volem més cultura, allà mateix tenim la gran biblioteca pública de la ciutat i la catedral. Nosaltres vam agafar lloc als jardins de la vora, juntament amb totes les altres persones que gaudien del bon dia i vam disposar-nos a fer una bona pausa assolellada.
Després pel Bodestraße, Hinter dem Gießhaus i Unten den Linden, vam dirigir-nos a la Universitat Humboldt, que té la seu al Palau del Príncep Heinrich, amb unes bones columnes a l’entrada. Em va fer la impressió que si hagués d’imaginar l’edifici principal d’una universitat per a una pel·lícula triaria o bé l’edifici central de la Universitat de Barcelona o aquest, de la Humboldt de Berlín.
Aquella tarda vam assistir a la festa de celebració de Sant Jordi del Casal Català de Berlín. Una lectura literària, amb entrega de premis, roses i un còctel final. Recordo la il·lusió de tots els presents de poder gaudir de Sant Jordi des de la capital alemanya, trobar-nos amb catalans que compartíem aquesta sensació, i amb companys alemanys que també ho podien viure d’una manera molt especial.
I sempre que s’acosta Sant Jordi, em trobés a la ciutat que em trobés, a Berlín o Bolonya, Barcelona o a Bremen, Montblanc o... sempre he tingut ben present la Setmana Medieval de la capital de la Conca, on tothom que té la sort de participar-hi pot gaudir de tan bones vivències, dinar a les tavernes, degustar la carn a la brasa en un ambient tan particular, delectar-se amb els espectacles, amb el mític i esperat Mercat Medieval, amb les representacions itinerants, i fruir amb la gran representació de la llegenda de sant Jordi. En aquell moment tot em venia al cap fent ruta amb la bicicleta, amb l’aire de primavera que ens envoltava, direcció a la Porta de Brandenburg.
La Porta és un símbol de Pau i està inspirada en la de l’entrada de l’Acròpolis d’Atenes. La van crear a finals del segle XVIII, i després va passar a ser símbol de victòria, el 1814. A partir dels anys seixanta va quedar sota la part soviètica, que la va cobrir amb teles roges perquè no es pogués veure des de la zona occidental. La Porta tapada va esdevenir llavors un símbol de llibertat, que es va materialitzar amb la caiguda del Mur de Berlín.
Aquella nit del 9 de novembre del 1989 els berlinesos van aixecar-se i van rebel·lar-se contra aquell mur, així van aconseguir enderrocar aquell statu quo i van fundar el nou país que avui en dia coneixem com Alemanya. La clau de volta de la seva història recent es troba, doncs, en un acte de dignitat i rebel·lió. Bicicletes, roses i literatura, records montblanquins i llibertat des de Berlín.
Volíem anar més ràpid que caminant, per poder veure més ciutat, per agafar les impressions dels barris, per palpar les sensacions a peu de carrer, definitivament no volíem anar ni en metro, ni en bus, ni en cotxe o d’altres transports, perquè ens perdríem les vivències de primera línia, perquè ens passarien tantes coses desapercebudes.
Berlín és una ciutat molt agraïda per anar en bicicleta, com Hamburg o els Països Baixos, una ciutat plana, amb carrils bici suficients, i el que és més important, disposen d’un espai prou ample per als vehicles i les persones, una distribució urbana que facilita la convivència. És difícil d’imaginar com hi podria caber tothom entre carrers estrets o tortuosos, més propis dels centres històrics medievals de moltes ciutats.
Vam enfilar la Lindenstraße per dirigir-nos cap a l’illa dels museus. És ben interessant pensar en el concepte de dedicar tot una illa, al mig del riu Spree, a bona part dels museus de la ciutat: el Museu d’Història Antiga, el Museu de l’Antic Pròxim Orient, la Galeria Nacional, el Museu d’Art Islàmic o el Museu de Pèrgam. El més curiós d’aquest últim és que a diferència de com es fa normalment, que primer s’alça un edifici i després s’hi col·loquen les obres, aquí primer van arribar les peces i progressivament es va anar aixecant l’edifici al seu voltant. S’hi poden trobar obres de la ciutat de Pèrgam, de l’antiga Grècia, Roma, Mesopotàmia, Pròxim Orient o Islam, entre d’altres. I si encara volem més cultura, allà mateix tenim la gran biblioteca pública de la ciutat i la catedral. Nosaltres vam agafar lloc als jardins de la vora, juntament amb totes les altres persones que gaudien del bon dia i vam disposar-nos a fer una bona pausa assolellada.
Després pel Bodestraße, Hinter dem Gießhaus i Unten den Linden, vam dirigir-nos a la Universitat Humboldt, que té la seu al Palau del Príncep Heinrich, amb unes bones columnes a l’entrada. Em va fer la impressió que si hagués d’imaginar l’edifici principal d’una universitat per a una pel·lícula triaria o bé l’edifici central de la Universitat de Barcelona o aquest, de la Humboldt de Berlín.
Aquella tarda vam assistir a la festa de celebració de Sant Jordi del Casal Català de Berlín. Una lectura literària, amb entrega de premis, roses i un còctel final. Recordo la il·lusió de tots els presents de poder gaudir de Sant Jordi des de la capital alemanya, trobar-nos amb catalans que compartíem aquesta sensació, i amb companys alemanys que també ho podien viure d’una manera molt especial.
I sempre que s’acosta Sant Jordi, em trobés a la ciutat que em trobés, a Berlín o Bolonya, Barcelona o a Bremen, Montblanc o... sempre he tingut ben present la Setmana Medieval de la capital de la Conca, on tothom que té la sort de participar-hi pot gaudir de tan bones vivències, dinar a les tavernes, degustar la carn a la brasa en un ambient tan particular, delectar-se amb els espectacles, amb el mític i esperat Mercat Medieval, amb les representacions itinerants, i fruir amb la gran representació de la llegenda de sant Jordi. En aquell moment tot em venia al cap fent ruta amb la bicicleta, amb l’aire de primavera que ens envoltava, direcció a la Porta de Brandenburg.
La Porta és un símbol de Pau i està inspirada en la de l’entrada de l’Acròpolis d’Atenes. La van crear a finals del segle XVIII, i després va passar a ser símbol de victòria, el 1814. A partir dels anys seixanta va quedar sota la part soviètica, que la va cobrir amb teles roges perquè no es pogués veure des de la zona occidental. La Porta tapada va esdevenir llavors un símbol de llibertat, que es va materialitzar amb la caiguda del Mur de Berlín.
Aquella nit del 9 de novembre del 1989 els berlinesos van aixecar-se i van rebel·lar-se contra aquell mur, així van aconseguir enderrocar aquell statu quo i van fundar el nou país que avui en dia coneixem com Alemanya. La clau de volta de la seva història recent es troba, doncs, en un acte de dignitat i rebel·lió. Bicicletes, roses i literatura, records montblanquins i llibertat des de Berlín.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres