Som incansables

Quan tot aquest malson de la repressió hagi passat i el país finalment hagi pogut decidir de forma unànime i asserenada què voldrà ser quan sigui gran (i que consti que jo ho tinc clar i només veig una república plenament nostra), ens adonarem de les grandeses que hem fet; ens adonarem de la grandesa que tenim com a poble i ens adorarem que som una nació David que ni ha tingut por a Goliat ni en té. 

No fa gaire temps que els catalanets i catalanetes tenien una mena de síndrome que és fatal per als pobles; és la síndrome del gos ataconat, que sempre amaga la mirada i va amb la cua baixa, atemorit, pobret, davant qualsevol presència humana que li pugui suposar una altra dosi de tacó. Fins no fa pas gaire, doncs, els catalans anàvem així, mirant Goliat sense gosar contemplar-lo de fit a fit i amb una mena de por permanent que reaccionés malament; se l’havia, és clar, d’acontentar, ja que feia anys que ens arribava el tacó per totes bandes, començant per la derrota de la Guerra de Successió.

Ara ens arriba el tacó, també, i ens arriba de valent, disfressat de lleis i curioses interpretacions de les mateixes, però ha passat un miracle, una mena de catarsi que ens ha d’enorgullir, ja no anem amb la cua entre les cames; ja gosem mirar Goliat de fit a fit i sabem que hem començat una cursa fantàstica, en la qual hem deixat la por enrere, i això ens acabarà portant més aviat que no pas tard al camí d’una llibertat que kàrmicament ja ens correspon, després del fart de tacó que hem patit històricament.