Aquest dimarts s’ha celebrat el dia 1 de maig, o el que és el mateix, el Dia Internacional del Treballador; un dia que ja fa anys que està deixant de tenir sentit. I per què dic que està deixant de tenir sentit? Doncs senzillament perquè ser treballador cada dia que passa és més una quimera que no pas una realitat digna de donar satisfaccions, i això qui ho és, però sobretot és una quimera per al cada cop major nombre de persones que ni han treballat ni treballaran mai en la seva vida.

I és que en aquest món en què manen els mercats per damunt dels governs, i en què ja fa anys que s’ha desregularitzat l’economia, les normatives de protecció i drets per als qui treballen s’han convertit en paper mullat, i per a la immensa majoria que no treballa ja fa temps que el sistema està pensat perquè mai puguin fer-ho o bé fer-ho ben poquet, perquè així no podran cotitzar mai els anys necessaris a la Seguretat Social i cobrar de grandets una pensió; bé, de fet, aquesta darrera cosa tampoc la tenen assegurada en un futur proper, els que hagin cotitzat.

Per altra banda, si ja són pocs els qui treballen, i una vegada desregularitzat tot el que es pot desregularitzar, l’altra trampa és que el sistema ja està pensant a substituir per robots tot el que es pugui substituir; lògicament, en temes d’elaboració de productes manufacturats, però ben aviat, també, en temes en què pensàvem que els robots no hi podrien entrar mai. Llavors, cap a on s’encamina la classe treballadora? ¿A una mena de pobre universal que cobrarà una paga d’existència per no molestar ni demanar mai feina, a canvi d’estar xipat des del naixement?