El benestar dels municipis

Arran de la columna de la setmana passada al voltant d’elements amb els quals hom pot fixar-se quan fa quilòmetres pel nostre país, alguns lectors del setmanari Nova Conca m’han comentat alguns altres indicadors d’interès que poden ser útils de cara a la recerca de l’excel·lència dels nostres pobles, sempre des d’una voluntat constructiva i sent conscients de les limitacions pressupostàries i competencials dels municipis.

Algunes dels comentaris versaven al voltant de la bona impressió que fa una bona jardineria pública, el fet de disposar de flors decoratives en indrets idíl·lics o de cuidar d’una manera general els arbres que a l’estiu ens ofereixen una ombra ben agraïda. És ben cert que unes jardineres plenes de flors de mil colors sempre fan goig i, de fet, en alguns dels nostres pobles més propers ho saben bé, i cal felicitar-los. És un element que trobem especialment a les zones pirenaiques, i que és molt habitual en països del centre d’Europa, on cada fanal va acompanyat d’un ram cromàtic. Penso sobretot en Suïssa, Àustria i algunes zones d’Alemanya. Quines flors quedarien millor, aquí?

D’altres lectors es fixaven més, i poden buscar-se similituds amb la qüestió floral de què parlàvem, en els municipis per on passa un riu. Com s’hi relaciona la població, amb aquest corrent d’aigua ple de peixos? De la mateixa manera que les ciutats costaneres, n’hi ha que hi viuen d’esquena i d’altres que tenen com a projecte aprofitar-ne l’atractiu mediambiental en benefici dels convilatans.

D’exemples en tenim molts, més enllà del clàssic de la Barcelona preolímpica, que a finals dels vuitanta va renovar el seu paisatge marítim fins a retrobar-se amb la seva connexió marítima que tantes oportunitats li ha ofert. D’una banda trobaríem el reeixit cas de les façanes repintades de Girona, les cases de l’Onyar, a ritme dels millors hits de Sopa de Cabra. D’altra banda, podríem fer referència al marc fotogràfic que dibuixa Lleida des de Cappont, a l’altra banda del pont Vell, on fa uns anys van reestructurar la riba més propera del Segre per fer-hi uns jardins extensos des d’on fer-se selfies amb l’skyline de la ciutat de Ponent. Altres exemples interessants els trobem en la força dels ponts. Tothom té a la retina la imatge del pont de Besalú sobre el riu Fluvià, Martorell amb el Llobregat o el del pont de Camprodon que travessa el Ter, immortalitzat aquest a la capsa d’unes galetes ben populars musicades per Isaac Albéniz.

A més de la decoració floral i del paper que pot tenir-hi el riu, un tercer element que comentaven els lectors dins dels equipaments públics del paisatge urbà, i que podria ben bé afegir al llistat del divendres passat, és el de les zones de lleure infantil. Sí, és ben cert. Quan tens fills, nets o nebots, comences a fixar-te també en l’adequació de gronxadors i tobogans, quan potser abans no hi havies parat mai atenció.

Hi ha zones perquè els més petits de casa puguin divertir-se saltironejant? Sí? Estan en bon estat aquestes zones infantils? Cal dir que hi ha municipis que hi han pensat, no només en el fet que n’hi hagi, sinó també en l’adequació temàtica amb l’entorn, i és d’agrair. Així, per exemple, veiem com en algunes zones de platja aquests elements de diversió per als menuts són grans construccions en forma de vaixells, com si els bucs haguessin naufragat a la sorra. De la mateixa manera, en algunes poblacions de passat medieval, els jocs simulen l’estil de l’edat mitjana, que està molt ben pensat, o en alguns pobles de muntanya trobem ovelles o altres especies ramaderes de fusta, per poder-hi fer cabrioles.

Aquests diferents elements, doncs, podrien sumar-se a les referències que fèiem fa just uns dies al voltant de la necessitat de fer ben visible el nom de la població per a aquells que tot just passen per una carretera propera o pel comboi ferroviari d’uns quilòmetres més enllà; de posar a disposició del visitant els grans atractius turístics de l’any, però també els indrets permanents d’interès històric; de disposar de tota la informació al voltant del transport públic, de cuidar tot el mobiliari públic; de vetllar per l’accessibilitat i potenciar la rehabilitació de les façanes. Una mica de pintura sempre és positiva!