– ¿Es suyo el carrito de bebe que hay en la entrada del tren? —pregunta l’interventor del Talgo Tarragona-València del 4 de maig de les 15.55 h a una noia.

 – Sí, és meu —respon la noia asseguda en un seient del vagó, amb el nadó als braços.

– Tiene que quitarlo de ahí.

– D’acord. Li faria res ajudar-me, si us plau? Amb el tren en marxa i el nadó, és una mica complicat per a mi.

– No, lo hará usted.

– Però és perillós que m’aixequi amb el tren en marxa, portant el nadó i fent equilibris per desmuntar un cotxet. Amb un sotrac algú pot caure o donar-se un cop. Vostè o un company seu de la Renfe em pot ajudar?

– No, lo hará usted, ahora. Si no lo hace ahora en la próxima estación la hago bajarse del tren y se queda allí. O si usted quiere quedarse le tiramos el cochecito del tren.

En aquell moment un viatger espontani del vagó amb cara visiblement irritada diu:

– ¡Señora, si no lo hace ahora la denuncio!

La noia tenia la sensació de ser en una obra de teatre de l’absurd, o en una gravació de càmera oculta per fer riure. No els costava res a aquell empleat de la Renfe o un company seu donar un cop de mà, quan era evident que la noia sola no podria desmuntar el cotxet i desar-ne les peces i l’equipatge que hi portava, perquè, a més, el tren estava ple a vessar de maletes i bosses d’altres viatgers i no hi havia prou espai. On se suposa que les havia de col·locar, totes les peces? I calia fer-ho quan el tren estava en marxa, amb els perills de desequilibri, cops, etc.? I calia utilitzar un to agre i enfadat per dirigir-se a la noia? I calia amenaçar-la de fer-la baixar del tren i deixar-la en una estació qualsevol, quan ella havia pagat un bitllet, tenia dret a viatjar i ells no volien col·laborar a resoldre la seva pròpia petició? I calia amenaçar-la dient-li que llençarien el cotxet del tren? I a més de tot això, quan un viatger intervé sense solta ni volta, calia que fos per adreçar aquell comentari gratuït?

– Déjele el bebé a cualquier viajero y hágalo usted. Ahora —va continuar el revisor de Renfe.

– Jo no puc deixar el meu nadó a un viatger, el nadó és la meva responsabilitat. I vostès podrien prestar-se a donar un cop de mà, si volen que es faci ara, i tot seria més fàcil —va respondre la noia.

Un nadó és imprevisible, pot girar-se de sobte i, si no està ben agafat, caure al terra o emportar-se un bon cop, i un cop al cap pot ser molt perillós. També pot ser que una persona estigui malalta, no li agradin els nens, el que sigui. I, de totes maneres, no és responsabilitat d’un viatger anònim fer-se càrrec d’un nadó, on són els drets de la infància?

En aquell moment hi havia un impàs. Però per sort sovint es troben persones bones, que apareixen en moments clau, en què hi ha situacions injustes, d’abús de poder, de tracte intimidatori, el que sigui. 

– Jo t’ajudo —va dir una viatgera amablement.

Per sort, en aquell moment s’estava arribant a una estació. El tren estava alentint-se i estaria aturat els propers minuts. Entre les dues van desmuntar-lo i la viatgera va anar col·locant les peces del cotxet i l’equipatge on podia. El cotxet va quedar repartit per diferents vagons.

La noia i el nadó van tornar a seure, després de donar-li les gràcies a la viatgera. Llavors la noia va escriure al noi que l’aniria a buscar a l’estació, que no era pas última parada, per explicar-li el que havia passat. Semblava necessari avisar el personal de Renfe, perquè, donat que l’equipatge estava repartit pel tren, calia anar-lo a buscar i tornar-lo a muntar abans que el tren reprengués la marxa.
El noi va posar-se en contacte amb el personal d’estació, i amb atenció al client i viatgers, i a tot arreu li van dir que era problema seu. El marit va trucar a Atenció al Client central, que van trucar als de la ciutat en qüestió per parlar-ho. Al final es veu que hi ha un servei d’atenció a mobilitat reduïda. I finalment entre la noia, l’empleat i la viatgera amable van aconseguir col·locar-ho tot abans que el tren marxés.

A vegades la gent que té un petit poder en una situació en concret l’utilitza per tractar els altres malament. Els observadors d’una situació injusta actuen o reforçant la injustícia, o rentant-se’n les mans, o bé donant un cop de mà per resoldre–ho. A la vida s’ha de triar quin tipus de persona es vol ser.