Senyores i senyors, els he de reconèixer que estem ja a unes alçades de l’any que no són de les meves favorites; i és que per exemple, aquesta és una d’aquelles setmanes de l’any en què hom es pregunta: per què ha d’existir? I que consti, davant de qui sigui, que tant Joan com Joana són dos noms fantàstics, però el sant que els acompanya i que els dona visibilitat i festeig al calendari comporta danys col·laterals ens els quals a mi no m’hi trobaran; no m’agraden.

I és que si bé la coca de Sant Joan és bona, s’ha de reconèixer, especialment la que porta crema, quan un arriba a aquestes alçades de la vida s’adona que no en pot menjar pel tema que porten molt de sucre. També, i aquí ve el pitjor, hi ha el tema dels petards i els coets, que francament no puc amb ells i no entenc com no estan molt delimitats en una societat que es considera civilitzada; però en fi, salva Sant Joan almenys la foguera, que permet un reciclatge ràpid de trastos que no volem ja a les nostres cases i alhora és com una mena de purificació, de trencar amb allò que ja no ens és bo, una purificació, vaja, i no cal dir-ho, també ens quedarà el cava, que si és brut nature ja no cal que els digui que per força és bo per a la salut.

Tanmateix, Sant Joan implica l’entrada del solstici d’estiu, que comporta un altre dany col·laterial per a mi, que és la miserable calor. I és que aquesta porta també les picades de mosquit, de les quals jo soc diana fàcil, i a que tot sigui més feixuc. El qui va dir que a l’estiu tota cuca viu s’havia pres, sens dubte, més del compte d’alguna o altra substància. Inclús, com es poden relacionar dos cossos que s’enganxen amb la suor?