Aquest cap de setmana, de nou, milers de joves provinents d’arreu omplen els carrers i les places de Montblanc per formar part de l’edició d’enguany de l’Acampada Jove. Per això avui he volgut recuperar (amb les actualitzacions oportunes) l’article que vaig publicar just ara fa un any, quan encara no havíem viscut ni l’auxili negre de l’1 d’octubre, ni l’exili polític ni el musical, ni les presons d’allà ni les d’aquí... i només fa un any.

 Pels que vam ser a l’arrel de cada nit de l’Acampada, a Arbúcies, a Sant Celoni i a Montblanc, veure un cartell anunciador del festival politicomusical dels Països Catalans en alguna paret del país ens produeix una certa nostàlgia. El fet és que l’Acampada ha marcat tota una generació de joves compromesos amb el futur que amb els anys, lògicament, s’han anat fent grans.

Un esdeveniment com aquest porta organitzant-se 22 anys seguits. Això vol dir que, a grans trets, molta de la gent amb inquietuds nacionals que avui té entre 15 i 40 anys han rebut una major o menor influència d’aquests concerts estiuencs (i de les xerrades, i dels tallers, i de la sociabilitat que comporta). L’Acampada, als que hi han anat passant al llarg dels anys, els ha marcat des d’un punt de vista personal, però també políticament, ja que ha ajudat a modelar i afermar un independentisme que s’ha anat eixamplant amb els anys, rumb a Ítaca. Poc ens ho pensàvem, uns estius enrere, que la societat catalana faria un canvi tan espectacular i engegaria un procés com el que ara estem a punt de finalitzar. La defensa de les escoles de l’1 d’octubre n’és la millor mostra.

Els records de l’Acampada són molt bons i d’anècdotes cadascú en tindrà les seves. Nits de concerts i tendes de campanya assolellades, ben tropicals, i tardes de gespa al recer ombrívol de la muralla, tal com prats verds. Unes xancletes i alguna tovallola de platja eren ideals. Al matí, no calia comptar ovelles, perquè teníem molta son. Pel vermut, amb molta sal i els seus setrills, o a mitja tarda, allargant-se cap al vespre, les terrassetes de la plaça Major eren el lloc ideal per fer petar la xerrada. Lluny queda l’any del diluvi, l’últim del Montseny, quan el massís mirava al Montnegre i el seu referèndum. A l’Acampada hi hem celebrat aniversaris amb pastissos improvisats, brindant amb orxata i copes de plàstic, i avui l’acampada la trobem entre felicitació i felicitació, amb molt de color rosa.

Entre iglús o canadenques ataronjades hem filosofat, hem intercanviat adhesius polítics i hem retrobat els amics de les tertúlies estiuenques, que venien de lluny, i que aprofitaven el tercer (o el quart) cap de setmana de juliol per renovar les referències musicals del moment. Sempre hi havia algú amb malabars, fent equilibris sense boicot, com si fos l’hora del joglar. Si hem fet odes a “la farola”, també ens vam aprendre les lletres de Txarango, que enguany tornen a tocar, al costat de Xavi Sarrià, dels Catarres, Senyor Oca, Koers, Doctor Prats i tants d’altres. A l’Acampada, entre roba estesa, hem conegut moltíssima gent, però encara ens falta un tal “Antonio”, que alguns segueixen buscant, per les tendes, de matinada.

Així, pels que no hagin anat al Feslloch, l’Acampada Jove d’enguany pot ser ideal per començar un estiu ple de projectes, viatges, platja i nits de Festa Major amb focs artificials. Perquè l’estiu és per descansar i viure’l al màxim amb els seus ritmes tropicals! Ara és moment de passar-s’ho bé!.

Ara, entre concert i concert no podem oblidar tot el que ha passat aquests darrers mesos,  com estem ara, i cap on volem arribar. Després del procés participatiu del 9 de novembre del 2014, de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre de 2015, del referèndum de l’1 d’octubre i de la revàlida del 21 de desembre, és la nostra hora. Per aconseguir fer tangibles els somnis caldrà escoltar tothom i parlar amb molta gent. Gent de l’institut, companys de la facultat, els de la feina, veïns, tiets i cosins... No podem deixar passar una oportunitat com aquesta. Sabem que hi ha indecisos, gent que no sap exactament què és tot plegat i a qui potser mai els han explicat que això va de bo. Cadascun de nosaltres pot ajudar a fer-ho possible.

I recorda que nosaltres som l’èpica del present i els herois del demà, aquells que ho farem possible només pel fet de voler-ho possible...
...i es parlarà de vida.