En aquest món nostre en què, sota una capa de democràcia, cada dia hi ha més coses prohibides o, en el cas d’Espanya, subjectes a ser considerades mereixedores de presó, hi ha una cosa que, personalment, i des del meu humil punt de vista, hauria d’estar gairebé prohibida per llei.

M’explico. Resulta que està totalment demostrat que, a partir de les dècada dels 50, els homes i dones d’aquest decadent món occidental es van començar a interessar en torrar-se a la platja. Fins llavors, anar torrat de moreno era sinònim de pertànyer a una classe social baixa i, vaja, no feia de noblesa. Difícilment es podia trobar una senyora o un senyor que deixés la pell a la vista durant els forts dies d’estiu i, inclús, les classes benestants, pel que fa a les senyores, en els seus passejos es tapaven  el cap amb un paraigua davant el bat de sol, i els senyors portaven el corresponent barret.

Des dels anys 50, algun xalat, via invenció del bikini, va decidir que ja no calia protegir la pell i que lo més in del món era anar a passar hores i hores, talment com bistec damunt la brasa, a la sorra, fent a l’inrevés que els avantpassats, amb l’agreujant que ara tenim molta menys capa d’ozó que ens protegeixi del sol.

Hi hauria d’haver, doncs, una normativa estricta per tal de limitar els banys de sol des d’una determinada hora fins a una altra, i posar cartellets a les platges avisant dels perills dels banys de sol. 
I és que, senyores i senyors, davant una platja, a l’estiu, l’actitud més digna és protegir-se del sol dintre d’un “xiringuito”, o anar-hi de nit i banyar-se com vulguin.