Quan un nadó fa un any ha fet un dels creixements més grans de la seva vida, de fet el més gran que farà mai en un any. Ha passat de ser un menut nascut recentment a gairebé un nen petit, i això implica un enorme desenvolupament en tots els sentits.

Un nadó hi veu de manera borrosa; de fet, el sentit de la vista encara haurà de millorar molt en les properes setmanes i mesos. Hi ha estudis que diuen que de fet no només hi veu de manera  no definida, sinó que tampoc distingeix bé els colors, tot són formes indeterminades. A mesura que passen els dies el petitó aconsegueix enfocar cada cop més bé de prop, i com millor enfoca és a la distància curta, per poder veure la cara de la mare quan menja del pit o quan el porten als braços. D’aquesta manera, pot començar a identificar la fisonomia de la mare, a reconèixer-la i recordar-la. Amb el pas dels mesos arriba la nitidesa del color i de les formes, i també la possibilitat de veure-hi de més lluny també. Ja a mitja distància, descobreix els objectes del seu voltant, i és quan comença a intrigar-se per altres coses, quan roman estones observant el seu entorn, les persones, sobretot les seves cares. Deuen descobrir el gestos facials, les mirades, les expressions, com es mouen els ulls i la boca, i aprenen ràpid.

Per ells tot és nou, això vol dir que tot allò que nosaltres donem per suposat ells ho viuen per primer cop i, per tant, tot és interessant, un camp per explorar. És divertit quan s’adonen que tenen mans i peus, que els poden moure a voluntat, són les seves noves joguines. Aniran practicant-ne els moviments fins arribar a poder fer pinça amb els dits i agafar coses. És tota una proesa per un nadó de pocs mesos aconseguir coordinar els moviments amb la força i destresa necessàries per poder no només agafar, sinó també elevar i atansar-se objectes petits del seu voltant. Amb la pràctica anirà sent més expert en aquesta motricitat fina; i amb el pas dels anys i de jocs com els que utilitzen plastilina, tindrà més domini de les seves mans per poder, anys més tard, aprendre a escriure, a cordar-se les sabates o fer-se un botó. 

Pel que fa als sons, també els sorprenen, els sonalls, les joguines que tenen boletes, picar de mans, fer xocar dos objectes per veure quin so fan, escoltar un piano... Però també els criden molt l’atenció els sons constants de fons, com els de la pluja, el ventilador, la rentadora o un assecador del cabell. Aquests darrers, com que són més monòtons, a vegades poden ser fins i tot relaxants, sobretot la pluja. Però bé, això també ens passa a nosaltres.

Una constatació que com a pares podem observar és que el silenci i la quietud són molt important per a un nadó, sobretot després de moments que han suposat situacions mogudes, com viatges o trobades amb més persones de les habituals. Els nadons necessiten tranquil·litat.

Però sobretot, ens necessiten a nosaltres. Dia a dia observem que moltes de les coses que vam preparar prèviament al seu naixement, moltes compres, plantejaments i previsions realment no calien. I amb la llet (que amb els mesos s’ampliarà a d’altre menjar), la cura i els pares, ells tenen tot el que els cal. En aquest sentit, és bonic constatar la saviesa de la natura: els nostres recent nascuts, a diferència dels petits d’altres espècies, neixen totalment dependents de nosaltres. La solució que va trobar la natura per poder anar drets, fet que necessitava d’una pelvis més estreta, va ser fer que els nadons nasquessin abans. Així, durant aquesta primera etapa, que inclou el primer any, però també el segon i el tercer, els tres anys clau per al desenvolupament de la persona, ells ens necessiten molt. Els nadons estan programats genèticament per cridar-nos l’atenció, per sobreviure; però els pares, i sobretot la mare també estem programats genèticament per necessitar ser prop d’ells, per no separar-nos-en. Aquest vincle, estable i segur, és crucial per al desenvolupament dels menuts.
Un nadó ens ensenya dia a dia el que necessita, ens guia i ens sorprèn i delecta en cada nou assoliment i aprenentatge. Totes les seves fites són importants per a ells; i per als pares, és un goig i un regal acompanyar-los.