Amics lectors, quan arribem a la meitat d’agost, amb la festa de la Mare de Déu d’aquest mes, quelcom es posa bé dintre meu; i és que, a part de que les mosques i els mosquits, tan comentats en aquesta humil Tribuna durant les darreres setmanes, van molt a la baixa, es comença a notar en l’ambient que quelcom comença a donar treva; i aquest quelcom és aquesta maleïda calor que hem passat i els efectes de la qual encara estem patint en forma de xafogor. És clar que, si ho mirem fredament, és de fet el que ha de fer; però la xafogor que un servidor, almenys, ha patit enguany, feia temps que no la recordava. De fet, en el nostre vocabulari del dia a dia, el terme xafogor s’ha perdut molt; tothom diu “quina calor que fa” i tal, però mai sentim a dir “caram, quina xafogor que fot”. I és que a base de morir-se els nostres avis i àvies, la nostra llengua es ressent de mots i dites que haurien de ser patrimoni de la humanitat.

També tenim tendència a dir “guaita que està gras aquest o l’altre”, però hem oblidat el tema de la tossa. I és que la tossa de cadascú marca molt el pes i l’aparença de cara als altres. Un pot fer molta bondat menjant o fer règim, però sempre conservarà la tossa: “caram quina tossa que té, l’Antonio…!”. En fi, tornant al mes d’agost i la data en concret en què ens movem, començo a notar que algú, aviat, donarà una puntada de peu a aquestes altes temperatures, i de fet, sentir alguna que altra tronada ja sembla un símbol de treva que ens arriba del cel, tot i que caldrà esperar abans de cantar victòria, això sí, amb permís de la mosques, que ve la verema.