L’agost és un mes ideal per endinsar-nos de nou en el plaer literari. Els dies ens ofereixen moments de repòs ideals per tastar novetats editorials o rellegir escrits d’interès. En el meu cas, aquestes setmanes he aprofitat per recuperar un escrit colpidor, fruit de la seva veracitat, una història personal i familiar situada a les comarques valencianes dels anys vint i trenta del segle XX.

A trenc d’alba (Viena edicions, 2016) és el primer relat de ficció que llegeixo del polifacètic Agustí Colomer (Alcoi, 1961), a qui sempre he associat a valuosos estudis al voltant del personalisme comunitari i assajos sobre del fet nacional valencià. De fet, va ser gràcies a ell que vaig conèixer l’històric valencianista Vicent Miquel i Diego i que vaig interessar-me per les temptatives democratocristianes que havien tingut lloc al sud del Sénia durant el tardofranquisme i la transició. Oportunitats reals que malauradament no van recollir els fruits esperats.

  Així, a més d’obres col·lectives que van marcar una època —com Document 88— i de recerques pròpies que van obrir camí —com Retrobar la tradició— l’actual secretari general de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua combina en aquest llibre un relat novel·lat molt proper amb un vessant memorialístic important. Una primera entrada al món de la novel·la que li va valdre el XXXVè Premi Narrativa Curta “25 d’abril” Vila de Benissa de 2015.

Colomer es fixa en les seves arrels familiars, en les gestes quotidianes del seu pare. Sovint hi ha llibres que l’autor els ha d’escriure per convicció, per un deure immaterial de reconeixement als que l’han precedit. En el cas de la narració d’avui, però, cal afegir-hi també altres elements que cal destacar. El més primordial és el dibuix que elabora Colomer d’un temps que poca gent d’avui coneix amb precisió, perquè no el vam viure. D’un context general, d’unes circumstàncies polítiques i socials que gràcies a aquest relat situem en una individualitat, en una de les persones que el van viure, i això li dona molta més força.
A través de la documentació i els records del seu pare, l’autor reconstrueix el testimoni d’una memòria generacional que anem perdent, de les reivindicacions socials de Bocairent i de la dignitat dels vaguistes de les fàbriques, del dia a dia a Alcoi —la Barceloneta de l’Alcoià—, dels salesians, de les llargues jornades treballant de grum en un hotel, de l’Institut Obrer de la València republicana, de les decisions transcendents que de vegades es prenen a la vida sense saber que ens marcaran tant el futur.

¿Per què el seu pare guardava entre els seus papers més preuats un retall del Diario de València del 1922 amb una carta al director signada amb pseudònim on exposava les reivindicacions laborals dels treballadors de la fàbrica de Bocairent? Com marquen uns anys convulsos la vida diària de les persones? Amb els anys republicans de fons, o amb la Guerra Civil, la biografia parcial dels anys d’infància d’adolescència del pare ens porta a unes comarques centrals valencianes que el lector podrà descobrir, i que van més enllà dels tòpics de la taronja, o de la imatge de la barraca, les canyes i el fang que sovint associem al conjunt d’aquest territori, sense entrar en les seves particularitats.

És la vida d’una família obrera amb conviccions religioses marcada pel seu context que supera la grisor de la boira que el conflicte bèl·lic suposa. És la necessitat de sobreviure el present, malgrat les dificultats laborals que puguin existir. La novel·la podria continuar, però l’autor prefereix finalitzar la narració amb l’acabament de la Guerra Civil, quan el protagonista tot just té 19 anys, pel canvi que això suposa en el seu esdevenir.

Aquesta és la història real d’una quotidianitat fugissera que sovint només coneix de debò aquell qui la viu i el seu cercle més proper. Una recomanació literària d’estiu que no us deixarà indiferents.