Aquesta setmana he tingut el gran plaer que un mosquit em piqués al braç mentre dormia. No ha estat una picada d’aquelles que hom podria atribuir potser al mosquit tigre, perquè vaja, jo en el tema dels mosquits tant em fa la raça, ja que em toquen, siguin tigres, vulgaris o mosquits granota els pebrots per igual, tot i que he de reconèixer que una vegada em van picar en un lloc que més val que no els expliqui.

Aquesta picada, vistes les altres que vaig estrenar cap allà al mes de maig, doncs bé, ha estat bastant benèvola, i és per això que jo ho podria atribuir a un miserable mosquit vulgar, català de tota la vida, que se les veu negres per trobar el seu espai al país des que ja fa temps arribés, tot xulo, el mosquit tigre. 

De fet, penso com deu estar d’acollonit el pobre cranc de tota la vida, allà al Delta, tan bé que estava, amb l’arribada d’aquella espècie punk, tota ella tenyida de blau i que ja hi ha diversos voluntariosos que se la volen menjar, tan bo que està el salmó salvatge; però en fi, per a gustos el que vostès vulguin.

Jo considero, senyores i senyors, que l’autèntica alarma europea no són pas els pobres desgraciats que, si no s’han ofegat abans, arriben a les costes d’aquest sud desvergonyit nostre; no, no són pas el problema. El problema de població que té el nostre país és senzillament l’excés de mosques que viuen algunes històriques poblacions; els mosquits, que cada vegada comencen més prop de la Setmana Santa la seva campanya de sang; els crancs punks que campen entre arrossars; els cargols poma, ja em diran, que mai seran bovers, i l’extrema dreta mediaticosocial.