El darrer estiu de la dècada dels seixanta, l’Empordà bullia de contrastos. El desarrollismo es combinava amb els turistes del nord d’Europa que descobrien unes platges cristal·lines situades en un país encara en dictadura. Eren els anys dels sis-cents, i de cançons com María Isabel —el hit d’aquell estiu—, que animaven a agafar un barret, a anar a la platja perquè el sol ja escalfava i a escriure algun nom a l’arena al costat de les onades del mar. Són els anys immortalitzats a Cuéntame i a Temps de silenci. 

Aquell any, dèiem, a l’Empordà aquest contrast era especialment significatiu. A l’Escala, a l’Estartit, a Sant Feliu de Guíxols i, com el cas que ens ocupa, a la Platja d’Aro de la discoteca Tiffany’s, la dicotomia entre la democràcia, l’alliberament nacional del Tercer Món, el miratge socialista internacional i el franquisme era evident, sobretot, per a les generacions més joves, les d’aquells que no havien viscut la guerra. L’escoltisme, les ballades de sardanes, la parròquia, les excursions o la lectura de llibres i poemes podien servir d’estímul a les noves fornades de somniadors.

D’això ens parla l’amic Joan Gasull (Viladamat, 1949) al llibre que he tingut el gaudi de rellegir aquest estiu a la nostra Costa Daurada, la de Sant Salvador. A El pacifista que pretenia volar una discoteca (Llibres del Segle, 2016), Gasull s’endinsa des d’una mirada privilegiada en els moviments juvenils de conscienciació cultural i política i de resposta al règim que naixien a la costa gironina d’aquells anys a l’empara, entre d’altres, de Xavier Rocha, el qui fou notari de l’Escala i de Palamós.

Precisament a Palamós és on vaig conèixer farà tres anys el professor de català i escriptor Joan Gasull. Mentre jo intentava relligar la biografia del doctor Dalmau tot desxifrant qui era qui a les fotografies dels anys setanta i vuitanta, ell em resolia tots els dubtes dels vincles personals del qui va ser metge de Josep Pla, coneixedor com és, Gasull, de l’esquerra catalana de l’Empordà republicà. 

Va ser en una sobretaula del passeig marítim d’aquest municipi de canó i de gambes, que l’exregidor palamosí em va explicar la història que ara podeu llegir al llibre. Aleshores, quan l’èpica dels darrers seixanta era encara en galerades d’impremta, la història d’una resistència utòpica amb connexions italianes contra el franquisme em va sorprendre i em va generar molt d’interès. Desconeixia aquells viatges “polítics” de final de curs que només Gasull i pocs més saben, desconeixia també les cartes que la poetessa Maria Àngels Anglada havia enviat a la presó, així com la connexió gironina de l’escriptora valenciana Isabel Clara-Simó. La que m’explicava Gasull i que ara podem llegir gràcies a “Llibres del Segle”, és una història trepidant, a cavall entre l’idealisme i la ingenuïtat, entre la desesperació i la inconsciència. Eren joves, havien llegit i somniaven amb la revolució cubana del 1959 i els moviments algerians. Aquells són anys de lectures diverses, de concepcions anarquistes, d’influències hippies, de la imatge del Che i de la remor francesa d’un maig que ho va remoure tot. Tot plegat, a més, banyat amb la musicalitat d’una banda sonora plural, la de la Nova Cançó.

Fins a quin punt es podia desestabilitzar la dictadura franquista a partir d’afeblir un dels seus puntals de creixement, el del turisme? Com van arribar a aquell extrem? Fins a quin punt aquell 24 d’agost de 1969 no s’hauria d’haver replantejat des de l’inici? Quin paper hi tenen les relacions polítiques i personals d’un grup d’amics de l’època que estudiaven batxillerat a l’institut Ramon Muntaner de Figueres i que volien canviar les coses? Què en sabem realment de la intrahistòria d’un moviment més desorganitzat del que molts pensaven? Què va passar després del consell de guerra? Com destaca el mateix Joan Gasull, el cas Tiffany’s no és més que l’excusa per parlar d’una època convulsa. Un llibres dels que val la pena llegir.