Fa temps vaig llegir un article de diari on els lectors havien anat escrivint breument les històries dels seus avis i àvies centenaris. Històries boniques, més o menys dures, totes intenses i vibrants. En les paraules dels lectors s’hi podia llegir reconeixement i estimació. I això és així perquè els avis i àvies, o padrins i padrines, com molts els anomenem, representen un referent d’amor, acompanyament, tendresa i atenció per als seus nets i netes.

Aquests sentiments són fruit dels vincles intergeneracionals que s’han anat forjant amb el temps i la serena i afable mirada dels padrins, i la juganera i alegre mirada dels nets. Aquests vincles ajuden a desplegar la delicadesa, l’amabilitat i la comprensió entre ambdues parts. Per tot això, podríem parlar de quatre grans àmbits que en són característics, com són l’amor, l’acompanyament, la tendresa i l’atenció:

En primer lloc, l’amor incondicional és saber que t’estimaran sempre, en totes les ocasions. És un d’aquests amors que donen seguretat, que ajuden a créixer amb confiança. És un amor recíproc, que pot crear un lligam fort i positiu per al desenvolupament emocional dels més petits. En segon lloc, trobem l’acompanyament vital dels avis als seus nets. Una companyia de qualitat. L’escolta pacient als nets, a qui alguns avis poden dedicar més hores, és un bon regal per als més menuts. De la mateixa manera que ho és a la inversa, avis i nets mantenen converses pròpies, i les històries i anècdotes que es poden intercanviar són molt gratificants. En tercer lloc, hi trobem la tendresa. La tendresa la veiem en la mirada, en la comprensió, en el fet d’agafar-nos de la mà, en la manera de reaccionar davant d’imprevistos, en la forma de viure, en la pausa i el silenci, en els somriures i la complicitat.

I finalment, i de manera ben especial, hi tenim l’atenció. L’atenció exclusiva i rica que els nets i netes poden rebre dels seus padrins i padrines és enriquidora. Els infants necessiten temps, temps real d’estar amb ells, de jugar-hi, de sentir-se valorats, de saber que poden comptar amb nosaltres. Depenent de la situació de cadascú i tot sovint per qüestions d’organització laboral en la nostra societat, alguns pares no aconsegueixen estar amb els seus fills el temps que desitjarien de tot cor. En les ocasions en què és possible, els infants poden rebre aquesta atenció tan necessària a través dels seus padrins. És evident que hi ha situacions diferents en cada família, hi ha avis i àvies que no es veuen amb cor de fer funcions de cuidador o que no ho poden fer per distància o circumstàncies personals, laborals o familiars. Sovint perquè es troben lluny, perquè no es troben bé o perquè volen dedicar aquests anys a altres activitats. Tot i això, els que sí que poden i volen dedicar part del seu temps als nets, segur que en gaudeixen, de la mateixa manera que ho fan els nets.

Aquestes quatre paraules són clau: amor, acompanyament, tendresa i atenció. Totes elles entrecreuades en significats, totes elles depenent les unes de les altres, on el temps és la clau. Cal dedicar temps als més menuts.

En els berenars a casa dels avis, segurament ells, en algun moment, també deuen tenir ben present el record de quan els seus fills eren petits, o fins i tot el record de la seva pròpia infància. Potser els ven a la memòria els seus propis berenars de pa amb oli i sucre o de pa amb xocolata. I dels jocs a què jugaven quan eren menuts, i els ve a la ment les tardes a la plaça amb la xarranca, amb la corda de saltar, el ball i el cinema, qui sap. L’associació de records pot anar-se estenent i multiplicant afablement. I si aquestes vivències es comparteixen amb els nets, també en poden gaudir ells. Els més petits de ben segur que se senten afortunats de tenir els seus padrins, i en el futur aquest record deixarà petja.

Els que hem tingut la sort de tenir uns padrins meravellosos, amb qui hem pogut compartir molt bons moments, no podem fer sinó sentir-nos agraïts del regal que hem tingut. Perquè és això, quan s’és petit segurament un no n’és tan conscient, però quan s’és més gran es valora enormement haver pogut créixer al seu costat.