El divendres 12 d’octubre –és a dir, avui– rau entremig del dia 6 i el 15, dues dates assenyalades de la història contemporània del nostre país. Així, entre moltes altres, el 6 d’octubre de 1934 i el 15 del mateix mes de 1940 tingueren conseqüències clares per a l’esdevenir del nostre país, en aquest cas, amb Lluís Companys com a protagonista.

La història –i de ben segur que per això vaig triar-la com a especialitat universitària en el moment d’acabar el batxillerat humanístic– i el seu coneixement és l’element clau que et permet entendre perquè, en l’actualitat, els esdeveniments succeeixen tal com ho fan. Comprendre allò que ha passat et permet, i això ho hem anat aprenent al llarg dels cinc anys de llicenciatura, aclarir les situacions actuals i poder analitzar-les amb un fonament clar.

Això és el que passa a qualsevol dels pobles de la Conca de Barberà, en l’actualitat, cada un d’ells és fruit del seu passat i de l’acumulació de circumstàncies dels anys anteriors. I el mateix, és clar, succeeix amb el nostre país. A nivell familiar això també és així, si no, no s’entendria la necessitat dels arbres genealògics que es guarden per tenir clars quins són els orígens personals en el temps.  

Del passat se’n deriven records i aquí és on entra la percepció i la memòria. Sempre s’ha dit que la història l’escriuen els vencedors, i en bona part és cert i aquí és on entra també el record dels que no varen vèncer.

Del que jo realment volia parlar-vos és de l’imaginari col·lectiu que surt, en gran mesura, a partir de la història. Aquest imaginari és fonamenta a partir dels referents que, passant de generació en generació marquen un marc nacional de referència amb una narració que cohesiona la societat i la fa comprendre, amb els paràmetres explicats, el moment en el qual viuen.

Per tal de mantenir aquest sentiment de col·lectivitat no estaria de més que, paral·lelament als aprenentatges adquirits a l’escola o a l’institut pel que fa als conceptes històrics, expliquéssim a les noves generacions aquelles gestes i aquells homes, que, si bé no deixen de ser la personificació de contextos plurals, han sobresortit en l’imaginari i han ajudat a conformar aquesta narració lògica.

Des del trencament del vassallatge de Borrell amb la monarquia dels francs, passant per la formació comtal catalana per arribar a l’articulació d’una potència capaç de sumar al seu si –en època de Jaume I– els territoris valencians i les Illes Balears tot expandint-se per la Mediterrània i les seves costes. Sovint oblidem gestes com les del ducat d’Atenes i Neopàtria per considerar els almogàvers poc representatius del tarannà actual dels principatins, tot i que, paral·lelament posseíem ja una vocació parlamentària que aniria definint-se en el pactisme de les Corts.

Tradicionalment s’ha considerat que la decadència catalana del segle XV i XVI havia enfonsat el nostre poder de decisió política i econòmica, traslladant-se la monarquia a Castella. Els intents de modificar les relacions entre Catalunya i l’estat es veieren insuficients tant a la Guerra dels Segadors com en la de Successió i la posterior desfeta del 1714. Felip V i el Decret de Nova Planta farien la resta.

Cal tenir present que l’empenta continuà i la vocació comercial també. La societat dual bastida a partir del seny i la rauxa promogué –malgrat els entrebancs, les guerres i la repressió– la industrialització basada en la màquina de vapor anglesa. I els industrials apostaren per la política tot basant-se en la Renaixença d’una llengua i una cultura que les classes populars, els pagesos, l’artesanat i la menestralia sempre havien mantingut, com a la Conca de Barberà.

Seria convenient aprofitar dies laborables com els d’avui per explicar a les futures generacions dels nostres municipis, als petits de la casa de la nostra comarca, la història del nostre país.