Senyores i senyors, després de dues setmanes d’absència, ja que he fet la primera part de les meves vacances, torno a ser aquí amb tots vostès i ho faig amb un sentiment contraposat. Per una banda les mosques, definitivament, m’han donat treva; ja no m’emprenyen i, de fet, més enllà que hagin funcionat o no els ginys de destrucció massiva mosquera que els vaig preparar, de fet, ja no se’n veuen tantes ni de bon tros. Ara bé, per altra banda, reconec que tinc perduda la guerra contra els mosquits. Personalment, vaig estrenar la temporada de picades de mosquits cap allà al mes de maig i la cosa s’ha anat perllongant amb el temps, tot i que estranyament, durant el mes d’agost, no me’n va picar cap i de fet vaig començar a pensar que els ginys, també de destrucció massiva, però en aquest cas contra els mosquits, havien donat els seus fruits. Malauradament, tot va ser arribar el mes de setembre, i més encara d’uns dies cap aquí, que els mosquits han començat a fer els seus atacs habituals sobre la meva persona, que es passa més hores del dia sentint picor que no pas sentiment de joia o alegria. Ara, amb la baixada de les temperatures, confio que novament pugui guanyar, o no, ja que no sé si n’he estat jo el guanyador, la guerra contra el mosquit. Se suposa que amb la fresca ja no van tan necessitats de sang meva ni d’altri i podré pensar més en intentar tenir pensaments de goig o felicitat abans que de picors; i és clar, si aconsegueixo arribar a aquesta mena de nirvana interior, de ben segur que passaré una bona tardor, amb l’afegit que ja no tindré sensació que la combustió espontània s’apropa.