Aquesta setmana, senyores i senyors, deixaré descansar les mosques i els mosquits, i no és perquè m’hagin deixat en pau, sinó perquè vull fer la meva humil contribució al tema que ens ha ocupat els darrers dies, que és la commemoració dels fets de l’1 d’octubre de l’any passat, quan el nostre país, lluitant contra tots els elements, va mostrar el perquè de la grandesa de la seva gent fent possible que es pogués votar per l’autodeterminació del nostre país, i per extensió, que els votants donessin el sí a creació de la República Catalana.

Aquella va ser realment una jornada que per sempre quedarà en la memòria col·lectiva dels homes i dones del nostre país; una jornada en la qual Espanya va perdre el seu relat al món i de la qual encara ha de passar comptes en diferents fòrums internacionals. De fet, la imatge de l’Estat encara no l’han pogut restituir per molt que s’hi han esforçat; ans al contrari, amb les seves explicacions i tot el que s’ha anat esdevenint, la imatge de l’Estat està, si és possible, encara més tocada.

Per la nostra banda, la República encara no s’ha pogut instaurar, però estic segur que l’1 d’octubre del 2017 es va encetar un camí que ja no té marxa enrere; un camí que ens haurà de portar de forma inexorable, i penso que no falta pas gaire, a formar part del conjunt de nacions lliures del món. I és que, senyores i senyors, Catalunya, per karma, s’ho mereix, i d’altres, pel mateix karma però de signe contrari, ens acabaran perdent, ja que no es pot tenir algú segrestat per la força, i menys una nació àmpliament mil·lenària com és la nostra, lligada a Castella per culpa d’un matrimoni desgraciat.