El temps

Sona el despertador i ens desvetllem de sobte. El procediment del matí, tot cronometrat al mil·límetre, temps per dutxar-nos, per vestir-nos, per esmorzar, potser hem d’atendre també els fills. Nosaltres o algú altre els portarà a l’escola. Marxem ràpid a treballar, depenent de la feina tindrem reunions, atenció al públic, impartirem classes, treballarem a l’ordinador, o a l’exterior, en una casa, en un jardí, a l’oficina o al camp. Passen les hores i a dinar, carmanyola o restaurant, potser alguns han de tornar a la feina a la tarda, o potser tenim altres obligacions, gestions o reunions.


  Al vespre ens han convidat a un acte i hi volem anar o ens vam comprometre a fer quelcom, col·laborem en alguna entitat, tenim un sopar previst, o potser anem a buscar els fills a una extraescolar, anem a visitar els avis o hem estat una estona al parc. I de cop ja és l’hora de sopar. I ens reunim al voltant de la taula, per fi podem estar tots junts, i parlar de com ens ha anat el dia, i explicar-nos algunes de les idees que hem tingut o dels projectes que tenim previst engegar. A vegades no hi ha tant de temps, però sí que ens passem la informació d’allò més rellevant, intentem asserenar-nos, a vegades escoltant la ràdio o llegint un llibre, explicant un conte o mirant la televisió, jugant amb els petits o escrivint un diari. Hi ha moltes maneres d’organitzar-se un dia, però aquestes són de les més freqüents.
  Estem pendents de molts detalls, de nosaltres depèn el funcionament del dia, la quadratura del cercle dels horaris. Saber qui anirà a buscar qui, i qui farà què, perquè les coses surtin. 

 

Si hi ha una reunió a l’escola algú hi ha d’anar, si ha sorgit un viatge algú s’haurà de responsabilitzar de fer més tasques durant aquell temps. Qui anirà a comprar? Qui passarà pel banc? Qui farà les trucades per encarregar això o allò? La logística diària i familiar, no ho sembla, però és un entramat enorme de predisposició i responsabilitat. Som gestors de casa nostra. Molts tenim una carpeta a l’ordinador que es diu precisament Gestions, Burocràcia, o similars. Tots som experts a combinar vint-i-sis temes diferents i poder-los tirar endavant al llarg dels mesos i encara tenim temps de somriure.


I tot això funciona i és el que fa tirar endavant la quotidianitat de les famílies. I no se sap com les coses van sortint, més o menys, tot i que a vegades ja no fem el que és prioritari, sinó el que és urgent. 


Tot i això, també hem de ser conscients que de tant en tant hem d’aturar-nos i pensar en perspectiva per no deixar-nos arrossegar per la força de l’espiral. És important parar i saber per què fem tot el que fem. Una explicació podria ser perquè ens estimem la nostra família i volem que tot funcioni, o perquè tenim un projecte i volem dur-lo a terme amb èxit. I tot això és cert, i hem de saber combinar-ho amb les pauses. Les pauses són necessàries. 


Recordo que quan estudiava música ens deien que els silencis eren tan importants com les notes. Els silencis són els que ens ajuden a adonar-nos de com poden brillar les notes musicals, són els que aporten el ritme, els que estableixen els períodes. Els silencis o les pauses són els nostres aliats, per poder agafar embranzida, per poder veure les situacions des de fora. Són els que ens regalen més instants de creativitat, els que ajuden el cervell a pensar en altres coses, i equilibrar la nostra vida. 


Hi ha moments en què no es pot parar, però n’hi ha molts d’altres en què sí, i cal aprofitar-los. No deixar-los passar. 


Jugar amb els fills és un regal de felicitat, que ens ajuda a deixar a una banda la vida laboral i que ens connecta amb el més essencial i ens omple. Escoltar música clàssica, passejar per la natura, fer esport o activitats artístiques són bons moments de pausa. 


I quan un ha assolit un projecte en el qual portava anys treballant, i el resultat ha estat impecable, la satisfacció i l’alegria dels aprenentatges i del producte final són el bàlsam als anys de treball. I si aquesta és una fita acadèmica com un doctorat, l’orgull és encara més gran; i el descans merescut, per tornar amb més i nous grans projectes. Moltes felicitats, doctor Francesc Marco-Palau!