La (suposada) crisi dels 30

Havia quedat per esmorzar amb un amic de l’època de l’institut amb qui, quan podem, continuem teixint projectes de país, per fer quilòmetres i conèixer el territori. Cafè, suc de taronja, entrepans vegetals i algun croissant d’acompanyament prop del parc Joan Miró de Barcelona, aquell que presideix l’escultura mironiana majestuosa de Dona i ocell, de 22 metres d’alçada. Quedaven pocs dies perquè l’antic company de secundària fes trenta anys i això va centrar bona part de la conversa d’aquell matí suau i assolellat que contrasta amb els jorns de pluja d’aquesta setmana. 30 anys no deixa ser una xifra arrodonida, però no pas més destacada que la dels 18 o la dels 25. El carnet jove també ha marcat molt la nostra generació. Si als 25 finalitzaven bona part dels descomptes de la targeta, fins els 30 encara teníem excusa per poder-la portar. 

 

Sovint s’havia popularitzat una teòrica crisi dels 40, però es veu que, ai las, també existia una (suposada) crisi dels 30 que, en qualsevol cas, encara queden uns quants mesos perquè arribi. 

 

Pel que comentàvem durant l’esmorzar, que va allargar-se durant bona part del matí, aproximant-se cada vegada més cap al vermut del migdia, la “crisi” dels 30 es basaria sobretot en una certa inestabilitat present i en una destacada incertesa de futur. Tot plegat, fruit de les expectatives que d’adolescents i joves hom hauria interioritzat sobre el que se suposava que havia de ser una persona de 30 anys.

 

M’explicaré. Ell detallava la inestabilitat dels 30 a partir de tres eixos fonamentals (podrien haver-n’hi més, segur que n’hi ha més). D’una banda, la qüestió laboral. D’altra banda, l’habitatge. En tercer lloc, un cert projecte vital. Desgranem cadascun d’aquests eixos.

 

Pel que a la temàtica laboral, s’entenia que, quan teníem 14, 15, 16 o 17 i pensàvem en una persona de 30 anys, ens l’imaginàvem com algú amb una estabilitat laboral més que consolidada, amb una feina fixa i estable. Amb una feina per a tota la vida, vaja. En aquest camp, vam començar a fer llista d’amics i coneguts comuns, no només de l’etapa de l’institut, però també. En un percentatge elevat, trobàvem perfils de gent que ha anat treballant en espais que no serien exactament allò per a què van formar-se. Algunes feines especialment precàries, algunes oportunitats perdudes i d’altres fa tres o quatre anys van iniciar petits projectes empresarials que no han funcionat i han hagut de tancar o reinventar-se. Alguns d’aquests intents emprenedors no deixaven de ser interessants, però segurament hauria calgut enfortir-los des de la base perquè haguessin reeixit.

 

En alguns casos, trobàvem persones amb llargs recorreguts acadèmics, que després de molts anys de formació, encara havien de fer el pas definitiu a un món laboral canviant.

 

A la llista, certament, també ens van sortir noms que, amb menor o major mesura, ja han trobat una feina que podríem anomenar de certa estabilitat, sobretot al sector privat, tot i que els conceptes caldrien posar-los amb cautela. Què vol dir “estabilitat” al món laboral d’avui?

 

Si parlem d’habitatge, vam fer una nova llista. Persones que havien contret una hipoteca i l’estaven pagant, altres que encara vivien a casa els pares, i uns tercers que anaven variant de pis cada x anys en una barreja d’indecisions i lloguers caríssims. De fet, vam adonar-nos (tampoc calia fer cap màster!) que entre la llista laboral i la llista d’habitatges hi havia correlació sovintejada. Comprar o llogar? Pis o casa unifamiliar? Quina hipoteca podem assumir? Són uns preus reals els dels immobles? Tornarà una nova bombolla? Perquè lloguen/venen finques realment destrossades i amb una “decoració” que tendeix a ser, com a mínim, discutible?

 

La tercera llista era més difícil de fer. La dels projectes vitals. La de pobles i ciutats, la de gent que va anar a estudiar o treballar a fora i que potser voldria tornar (o no), o aquells que van marxar una temporada i ja tornen a ser aquí. Parelles, matrimonis, fills, etc. 

 

En tot cas, i davant de l’imminent 30è aniversari d’aquest company d’institut ,vaig intentar animar-lo una mica, oferint, més enllà d’aquestes llistes, alguns elements per a l’optimisme. Elements que comentarem en el proper article. Bon cap de setmana!