El viatge comença una tarda de tardor. Enfilem camí cap a la Costa Blava francesa, amb tota la motivació d’un trajecte que s’obre pas davant nostre i que ens porta més lluny encara. En el viatge per carretera, un cop ja passat Perpinyà, ens fixem com sempre en el monument de la Porta Catalana que s’erigeix a la banda esquerra. Una porta amb quatre grans arcs de ferro, com una mà gegant que acarona el terra. Sempre que he hagut de passar per aquesta zona de la Catalunya del Nord he buscat la Porta amb la mirada, i en trobar-la i contemplar-la, se’m feia encara més tangible aquest territori nord-català on em trobava. En els nombrosos trajectes d’anada i tornada de París a Barcelona que fa anys realitzava sovint, veure la Porta em feia sentir ja a casa, si el tren duia direcció a la Ciutat Comtal; o d’alguna manera me n’acomiadava, si la destinació era la ciutat del Sena.

Però no només la Porta Catalana, que podia admirar tant des del tren com des de la carretera, em duia aquestes bones sensacions; també el magnífic castell de Salses em transportava a records de passats històrics. I en veure’l em ressonaven les vicissituds que s’hi van viure: quan era un castell de frontera entre la Corona catalanoaragonesa i França i, al mateix temps, també era límit entre les terres catalanes i Occitània. Actualment és un museu, i si el visitem ens permet ambientar-nos i saber més d’aquest fragment tan proper, encara que a vegades a alguns els sembli llunyà, de la nostra història. Aquesta història medieval i moderna que també explica intensament l’actualitat. Estem entrant, doncs, a Occitània, i ens rep amb el plàcid i idíl·lic estany de Salses o llac de Leucata. Qui travessi aquella zona sap que podrà reposar la mirada en aquestes quietes i àmplies llacunes blaves, on els pensaments poden voleiar lliurement tot contemplant la gran albufera. El viatge continua, deixem endarrere Narbona i Besiers, seguim per la costa, veient porcions de mar de tant en tant, i al cor de la Provença tenim una parada llarga. Hem arribat a Ais de Provença, o Aix-en-Provence. Els lilosos i llargs camps d’espígol que han fet famosos aquella terra són allà a la vora, tot una icona perfumada, unes postals de tranquil·litat. Seguim el trajecte, tota l’estona estem anant per la Via Domitia, la via que els romans van fer de Roma a Cadis, vora la costa mediterrània. Avui en dia, com en tantes altres coses, seguim els passos que van començar i traçar pobles antics; i en aquest cas es tracta d’una via pràctica i ràpida, que ens permetrà arribar a la nostra propera parada...

Ais de Provença és una ciutat estudiantil. Només cal passejar-hi una tarda per veure que la major part de vianants són joves universitaris, que van i venen i seuen a les terrasses de les braseries, a la vora de les calefaccions exteriors, amb les jaquetes posades i xerrant animadament. Allà, al passeig Mirabeau, hi ha la Fontaine des Neuf-Canons, o les nou fonts, on antigament paraven a beure els animals de pastura en transhumància quan feien cap aquell indret. Com passa tantes vegades, aquest lloc més aviat agrícola i ramader antigament, es troba avui en dia al centre de la ciutat. Envoltats d’edificis del segle XIX i principis del XX, som en una ambientació de passeig occità i amb olor de flors liloses. Tot i la bellesa del centre, es fa evident que la clàssica grandeur francesa ha de recordar-se, també de tant en tant, de rentar-se la cara, amb una necessària posada al dia de l’espai urbà i de les façanes.

El nostre viatge prossegueix, i seguint la geografia de la Costa Blava, més endavant ens trobem Canes i Niça, que no queden gaire lluny. Veiem els edificis abocats al mar, les noves grans construccions, i poc a poc les deixem endarrere. La carretera s’ha transformat en un contínuum de túnels i costa, que ens acompanyaran durant quilòmetres, ja entrant a Itàlia i més enllà, seguint cap a Sanremo i Gènova. Els Alps ja fa estona que s’han anat abocant lentament al mar, i allà ens endinsem en un paisatge de turons que es troben ja de cara amb el Mediterrani. Els pobles s’enfilen amunt dels turons aprofitant el pendent per sumar terrasses de cases des d’on veure aquest paisatge marítim d’atzur. I el viatge i les aventures continuaren.