Aquest matí buscava en línia el darrer llibre de poemes del mestre Aledón. Volia encarregar-lo a la llibreria, guardar-lo i, així, quan d’aquí unes setmanes toqui baixar de nou a València, ja el portaria a l’equipatge i demanaria que me’l signés, amb aquella bona lletra, la de les seves cartes postals.

A més dels seus llibres, però, el cercador m’ha fet saber, en diferit, la tràgica notícia. Just fa un any que el docent i escriptor ens havia deixat al seu Cabanyal. A més de la lògica tristesa, dues reflexions fugisseres m’arriben: com de ràpid ha passat aquest any, des de la tardor passada, i com poden passar-nos desapercebudes notícies personals destacades entre tanta informació supèrflua que rebem quotidianament, missatges, recordatoris i suposades urgències.

Que aquestes línies serveixin, encara que sigui un any després, per homenatjar aquest apassionat de les cases de pescadors que algú havia decidit enderrocar i que ell cuidava i decorava amb un detallisme exquisit, com va ensenyar-nos aquell estiu. Després d’una visita pels seus carrers, amb un amics, va explicar-nos amb cura la importància de l’arquitectura tradicional del barri, de les estratègiques finestres de les plantes més elevades d’aquelles cases històriques de dues o tres altures. 

Si la memòria personal i col·lectiva va sovint associada a indrets físics, a espais que ens ajuden a recordar, a les avingudes i a les places on hem viscut o on ens hem imaginar ser-hi, els carrers de l’antic poble Nou de la Mar —com s’anomenava el municipi abans de ser incorporat a la urbs valenciana— tenen, és clar, l’empremta que hi ha deixat un professor decidit i compromès com ell.

Les antigues barraques i alqueries paral·leles a la línia de la costa, a l’actual platja sorrenca, ofereixen una imatge idíl·lica que cal recórrer, entre palmeres i fanals, amanit per les olors d’arròs, peix i marisc que van agafant color a la cassola, al forn o en forma de paella. Les altes i esveltes portes de fusta, l’enreixat de les finestres de la planta baixa, la balconada del primer pis i les rajoles decoratives de les façanes et transporten a altres temps. Entre uns carrers i altres, s’hi trobaven els solars buits dels primers enderrocs que, a clapes, anaven construint un tauler d’escacs immobiliari amb caselles cada vegada més àmplies. Si durant els governs populars de no fa tant volien foragitar-ne la història per projectar l’avinguda de Blasco Ibañez fins al mar, la resistència civil i l’autoorganització dels moviments socials van aconseguir aturar l’enderroc generalitzat i guanyar la ciutat, que el 2015 passaria a mans del valencianisme, com mai ho havia estat en tot el segle anterior. Com el Cabanyal, una altra de les grans passions de Francesc Aledón Vicente era l’ensenyament. Ell s’havia implicat en els corrents de renovació pedagògica dels setanta, i creia que calia motivar l’alumnat des d’un bon inici, que calia fer-los despertar la curiositat a través del cinema, l’expressió escrita, la imaginació, la redacció de revistes escolars o de dinars comunitaris per ensenyar bons hàbits també en l’alimentació. Calia treballar en equip per aconseguir objectius ambiciosos i el seu impuls li valdria diversos reconeixements per part dels Premis Baldiri Reixac, guardons que ens mostrava amb orgull, tot recordant les seves vingudes a l’Espluga de Francolí.

Actiu d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), poliglota i interessat per la cultura i la llengua italianes, ens queden els seus poemes, les seves beceroles poètiques, els contes de sempre i les seves auques pensades per a un públic infantil i juvenil que recolliria L’Eixam Edicions en diferents volums. Els flashbacks que ell va gosar imaginar i l’amalgama de singladures que va publicar són avui records sensibles que ens connecten amb les seves reivindicacions socials i en la seva posició respecte a la vida al mateix temps. El mestre Aledón sabia bé que les cases pintades del Cabanyal quedaven resplendents i oferien a naturals i visitants un indret màgic per caminar, no només els matins de diumenge. Si llegeixo que pocs dies enrere el teatre del Mercat d’Aldaia va homenatjar-lo per reconèixer la tasca pedagògica innovadora que va implementar en escoles de la localitat, i que properament una zona infantil del municipi portarà el seu nom, nosaltres tornarem a caminar pel teu Cabanyal.