Tramuntarem la carena

Als textos de l’Odissea, quan un cavaller desconegut arribava en una de les perdudes illes de l’Egeu, els seus habitants li proposaven tot de viandes i d’àmfores de vi per tal que mengés tot allò que li plagués i begués tot el que el cos li demanava per recuperar-se i, només després, els expliqués qui era, de quines terres provenia i quin era el propòsit que el portava en aquelles terres allunyades de les seves.
Aquells textos, que ens van encuriosir a les classes de grec de batxillerat, ens parlaven de la sàvia Atenea, la d’ulls d’òliba, i ens ajudaren a conèixer les primeres nocions de la llengua clàssica, d’aquell oikos oikoi (‘casa’) i del no menys comú basileus basilei (‘rei’). Si la d’Ulisses és “la història extraordinària d’un home extraordinari, l’heroi de moltes cares i molts recursos, el guerrer i navegant que va fer mil viatges reals o fabulosos” —com el definia Joan Francesc Mira— la de Pèricles de Maremar no és una narració menor, tampoc.
Dagoll Dagom ens ofereix aquestes setmanes una obra emotiva al Teatre Poliorama. Al capdamunt de la Rambla, a tocar de la plaça de Catalunya, els capvespres —quan el sol declina— s’omplen de les trames de Shakespeare i de la nostra música de Lluís Llach. Una obra de paraula, dansa i cançó, Maremar és una composició de rerefons historicomitològic que ens evoca als dies presents.
L’exili de Pèricles, el príncep de Tir, les seves motivacions i el seu retorn són uns dels elements que sobrevolen la representació i que venen de molt lluny. Som tu i jo, i ells i els altres els que copsen en aquestes aventures marineres de lluna plena, d’aigua tremolosa, d’onades i tempesta, un rerefons èpic que ofereix en alguns moments llàgrimes i pell de gallina.
I si canten tristos no és perquè així ho desitgin, sinó perquè es tracta d’un relat dur de batec i estima en què les vides no són en cap cas calmades, ni de xiprers ni de palmes. El protagonista, l’esmentat Pèricles, s’encamina entre illes i mar, entre naufragis i pirates, a la recerca de la seva família perduda. En primer lloc, de la seva dona, Thaïsa, de qui no pot acaronar els cabells ni eixugar la pell amb els seus llavis tan secs i a qui busca en el vent per tornar a gaudir del màgic color dels seus ulls. En segon lloc, de la seva filla Marina, que es diu així perquè va néixer a la mar, i de qui semblava minvar la llum, però que deixa petjada en el seu caminar, en els meandres grocs de lliris, verds de pau.
El trist atzar intenta aturar l’heroi, i fer-lo caure a terra (o al mar), però ell prossegueix el seu camí per conèixer on dorm la lluna blanca i quin és el cau de la sirena, perquè assumeix amb serenor que, senzillament i com si res, la vida ens dona i pren paper. D’aquesta manera, la persistència de l’heroi en terres llunyanes, on podria morir d’enyorança i on se li podria desfer l’esperança, pot acabar sent recompensada. És l’harmonia de la revolta.
La simplicitat d’alguns elements (com en el moment de la lluita d’espases), l’excel·lent pantalla frontal per on contemplem núvols blancs, molt blancs, i la senzillesa del vestuari, construeixen encara un relat més autèntic que compensa l’espera llarga dels minuts previs, mentre hom va acomodant-se a les butaques, el nostre niu particular durant aquell vespre.
Però la història no s’acaba aquí. Tot just continua al teatre, amb esperança i humanament. Així, si enyoreu les primaveres lliures de la nostra pàtria antiga, aquesta història us farà vibrar.