Constància

ra fa un parell d’anys, en un sopar, i sense que tingués res a veure amb el procés, vam estar fent col·loqui al voltant del mitjà termini. Va ser, en línies generals, una oda a la gent i a les iniciatives que es planifiquen amb temps, a aquells que ideen projectes sense esperar un retorn directe i immediat. Qui s’organitza a cinc o deu anys vista? Algú pensa més enllà del demà o de la setmana vinent?
A l’era de Twitter, de “l’ara i aquí”, dels nervis quan els missatges tarden uns quants segons a enviar-se o de la desesperació quan perdem la cobertura durant uns minuts, sembla gairebé impossible que es proposi una mirada més ampla, un horitzó més obert, un caminar més organitzat.
Realment cal admirar els previsors, els que estructuren el futur, els que pensen en les possibilitats i escullen el millor camí, els que valoren les idees en una balança de pros i contres, els que no es limiten a viure al dia.
El món acadèmic també és aquest mitjà termini del qual parlàvem. És iniciar una carrera sabent que has de fer una previsió a quatre anys vista, o gairebé sis, si comptem els màsters posteriors. Tot plegat amb exàmens, treballs, ressenyes, pràctiques i altres seminaris.
Cada projecte acadèmic, professional o empresarial suposa, a més, traves incomprensibles. També les propostes associatives, culturals o juvenils. Qualsevol idea, quan vol ser duta a la pràctica topa contra una paret, contra un circuit d’obstacles que ens fan perdre temps i energia. Parlo del dia a dia. Així, a part de la gent que mai s’ofereix a col·laborar i que, en canvi, sempre posa pals a les rodes i malmet els avenços assolits (tots en coneixem) hi ha un altre element del qual no podem defugir: la burocràcia.
He parlat en diversos dels articles anteriors de la burocràcia, tots n’hem parlat amb amics, coneguts i saludats perquè tots la patim, però no per això cal recordar com de costós és tirar endavant iniciatives profitoses, idees interessants i projectes beneficiosos, sovint sense ànim de lucre, però també propostes emprenedores, assistencials o transformadores.
Quants dies, quantes setmanes, quants mesos cal perdre per omplir infinites sol·licituds, papers i més papers sovint amb els mateixos conceptes? Quantes dades requereix tal esforç? Per què calen tantes fotocòpies del DNI? Per què tantes compulses innecessàries?
¿Per què aquells horaris d’oficina prohibitius en què cal demanar festa a la feina per poder registrar documents o senzillament demanar impresos que no són accessibles en línia? Per què et demanen anar presencialment als llocs quan hi ha temes que podrien solucionar-se amb una sola trucada telefònica? Per què t’exigeixen que presentis un formulari omplert, quan només pots aconseguir-lo si tens primer aquell que estàs demanant, com un peix que es mossega la cua?
Per què sempre redueixen l’opció “Altres” dels formularis a un error innegable, quan els supòsits són múltiples i sempre diversos? Per què els terminis de la burocràcia fan allargar i ajornar els projectes fins a l’absurd? Quantes cues caldrà seguir fent? Per què caduquen els documents cada pocs mesos? Per què els dissabtes, quan la gent podria dedicar-s’hi, està tot tancat?
Si això passa al llarg de tota la trajectòria acadèmica —i professional— el mateix succeeix en el cas dels doctorats: mitjà termini i burocràcia es troben en una simbiosi total. Tres, quatre, cinc anys més dedicats a la investigació a part de carrera i màsters, ja que aquesta és una recerca que necessita hores i hores per ser sòlida. Les tesis són fruit de l’esforç i de la constància, de plantejar-se horitzons no immediats.
Moltes felicitats per la lectura doctoral, Rosa de les Neus, gràcies a la teva dedicació ara podrem conèixer millor la relació entre Catalunya i Alemanya i el punt de vista dels corresponsals germànics sobre el nostre país!