Lugano

Després de Milà arribem ràpidament a Como. La ciutat del llac, de les boniques vistes nord-italianes, i vam passar-hi tot recordant els dies en què vam navegar-hi amb un petit vaixell, quan un bon grup d’estudiants internacionals vam anar a fer-hi una visita. Un paratge més hivernal.  
I llavors, sense gairebé adonar-nos-en, hem entrat ja a la Suïssa italiana. El paisatge alpí va acusant-se, i al cap d’uns quilòmetres, passem el pont que ens condueix, per damunt d’un altre magnífic llac, a la ciutat de Lugano. Som a la capital del Ticino, el cantó suís de parla italiana. Una ciutat que s’enfila muntanya amunt; i que, de fet, té l’estació de tren a mitja muntanya. Allí comencen uns dies intensos de participació en un interessant, amè i científic congrés de comunicació europeu, l’ECREA.
És sempre emocionant explicar fragments de la recerca que un ha anat duent a terme durant anys, i en aquella ocasió també va ser un plaer fer-ne l’exposició. Mitjans de comunicació, periodisme, discurs, política, totes aquestes temàtiques i moltes més quedaven entrellaçades en les sales, ponències i debats del congrés.
I entre col·loquis i converses també vam visitar la ciutat. Just darrere del Palazzo dei Congressi, on es desenvolupaven les sessions, hi havia un frondós parc amb unes espectaculars vistes al llac de Lugano i a tota la riba que banyava les muntanyes. Els núvols donaven a l’estampa un aire misteriós, i la forma arrodonida de les muntanyes que teníem a primer terme ens aportava la sensació de trobar-nos dins dels dibuixos d’un conte. La imatge era tan idíl·lica que ens vam quedar una estona en silenci, immersos en la pròpia contemplació.
Per no separar-nos-en, i continuar gaudint d’aquell lloc, vam anar fent via pel passeig que s’estenia al llarg del llac. Teníem la ciutat a la dreta i l’aigua a l’esquerra, anàvem passant vora el nucli antic, de carrers empedrats, amb arcs que els donaven encara un aire més ple d’història. I vam arribar al LAC, el Lugano Art Center. El nom en si ja estava molt ben trobat, perquè les seves sigles formaven la paraula més rellevant de la zona, encara que en francès, llac. Era un gran centre d’art, que es trobava just al costat de l’església de Sta. Maria degli Angeli, on a les 17.30 h es podia gaudir d’un concert d’orgue en directe.
Entre les botigues del centre destacaven les joieries i altes marques d’indumentària. I, entre elles, alguna on es podia adquirir les típiques navalles suïsses, amb més o menys complements.
Un dels atractius de la ciutat és el pràctic funicular que enllaça el nucli antic i el llac amb la zona més elevada geogràficament, just al costat de l’estació de tren i la resta de la vila. Funciona com un metro que s’eleva, de la manera més senzilla i ràpida, i ens ofereix també la diversió de la panoràmica, en un trajecte que dura menys de tres minuts.
Una altra possibilitat turística és un curt o llarg viatge amb vaixell pels pobles de la riba del llac. Hi ha tot d’informacions i horaris al peu mateix del passeig, però si es vol fer cal tenir present l’horari de tornada. Si no, un s’arrisca a trobar-se en un petit poble suís sense transport de tornada, tota una aventura.
És interessant saber, també, que els mateixos allotjaments donen el Ticino-ticket. El tiquet de transport per utilitzar durant tots els dies de l’estada, que permet pujar a qualsevol tren, bus, funicular o vaixell municipal, per desplaçar-se amb tranquil·litat. És tan útil com sembla. A Lugano hi plou prou i, tot i que no és una ciutat gaire gran i es podria anar a tot arreu caminant, caminar sota la pluja no és tan pràctic com pujar a un bus perquè ens porti cap a l’hotel, cap aquí o cap allà. Però si tot això està inclòs és evident que el preu de l’estada és més elevat, efectivament. És un país de trinco-trinco, però si un hi va, ja ho sap.
La combinació de conferències i turisme va resultar ser un bona experiència academicocultural, que fa més amena qualsevol activitat científica i fa més rellevant qualsevol estada turística. Entre l’amfitriona Universitat de la Suïssa italiana i l’espectacular llac, entre el concert d’orgue i el costerut funicular, vam conèixer el Ticino.