Mercè Jové, una montblanquina en el record

Plats plans, fondos o de postres, plàteres, gots, tasses i molts coberts. La botiga de regals que Mercè Jové va tenir durant dècades al carrer Riber era plena de vaixelles i coberteries. Estris de cuina i de casa, de formes i colors segons la temporada, ja fossin blancs, beix o amb detalls decoratius. Recipients, soperes i safates que molts encara tenim. Si a la primavera i a l’estiu les llistes de noces i els obsequis de batejos i comunions omplien els prestatges de detalls, l’arribada del Nadal es copsava al seu aparador amb tota mena de garlandes i boles de colors, per adornar les llars en unes festes especialment familiars.


  La recordo especialment com una dona de conversa animada, d’anècdotes, records i rialles. Quan la visitàvem a casa seva, al carrer Major de la capital de la Conca de Barberà, ens detallava moments especials de dècades enrere, curiositats veïnals d’anys fa, d’un Montblanc que encara era eminentment agrícola, i que amb els anys s’ha anat modernitzant. Ens ensenyava amb orgull les obres d’art del pintor Palau Ferré que decoraven les parets del seu menjador. Era la prova evident d’una entranyable amistat que l’artista havia tingut amb els germans Jové Cabeza.


  Com ella, en Felip, el seu germà gran, —l’altre germà, en Josep, havia mort al front— tampoc s’havia casat. La seva, la del Felip, havia estat una vida entre lletres, fitxes, exercicis i exàmens, com a mestre de l’escola pública, ja al Morell, a Tarragona, a Duesaigües o a Montblanc, on, a més, durant uns anys, també seria professor de dibuix al col·legi de frares de la Mercè. Alguns dels alumnes del moment segur que encara ho recorden. Al Felip, la vocació pedagògica li venia del seu pare, Felip Jové Vilà, que a més de la Vila Ducal, també havia exercit al Morell, al Tarragonès, on era farmacèutic. Mentre a la tarda el seu germà Felip llegia el diari al tradicional Casal Montblanquí, Mercè Jové practicava una de les aficions que la van acompanyar sempre: brodar a mà. Amb dedicació i destresa, feia vànoves amb ganxet per posar-les damunt del llit, entre d’altres ornaments tèxtils. Sovint eren bastides amb quadrats de colors, al més pur estil anglès, que les seves passades d’agulla dibuixaven a mesura que la peça anava prenent cos. El patchwork del moment.


Així, no són pocs els cavallers montblanquins que durant les diferents edicions de la Setmana Medieval han afegit les seves malles de ganxet a la vestimenta de l’època, per complementar capes i resta de vestuari d’època. De fortes conviccions religioses i cíviques —se sentia satisfeta del valor que Montblanc donava a les diverses commemoracions de la Mare de Déu de la Serra—, Mercè Jové va interessar-se per l’església del carrer de Santa Tecla, a la qual va procurar un rosetó vidriat dissenyat expressament per ella. D’estil barroc, amb el seu característic portal adovellat de mig punt, l’església s’inclou avui en l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.


Aquesta no era la primera obra que feia per una seu eclesiàstica. I és que algunes de les seves tovalles feien més acollidora alguna de les esglésies del nostre fred Pirineu, on els germans Jové hi tenien coneixença. Al Pirineu hi arribarien per una d’aquelles casualitats de la vida. D’una estiuenca trobada a la platja del Miracle de Tarragona, Mercè Jové va establir una bona amistat amb una família que esdevindria hotelera i d’aquí que uns anys després fins hi tingués un fillol.


Els anys passen i, si el novembre del 2010 el mestre Felip Jové va acomiadar-se, enguany, la tardor se’ns ha emportat la seva germana Mercè. La recordarem per les seves converses i la seva bonhomia.