Un dia vam agafar un tren d’aquells sempre tan puntuals suïssos, i vam anar a Bellinzona, la capital del Ticino. El cantó italià i més al sud-est del país dels Alps.

Arribant-hi des de Lugano es pot gaudir d’unes bones vistes d’alta muntanya, un es va endinsant cada cop més entre valls i cims, veient com colga la neu dels pics de més amunt. Al sortir de l’estació girem a mà esquerra i continuem carrer avall.

Aquí Castelgrande, Montebello i Sasso Corbaro són noms clau. Són els tres castells de la ciutat, que, a més, van ser declarats patrimoni de la humanitat. Tots tres es troben tan pròxims al nucli urbà que pujar-hi són un passeig i dues excursions. 

El nom de la població intuïtivament podríem pensar que vol dir ‘bella zona’; però no és ben bé així, tot i que el lloc sí que ho és, de bonic. Aquest significat intuïtiu seria més aviat fruit de l’etimologia popular, que ha fet derivar la paraula de tal manera que sembla que efectivament signifiqui això. En tot cas, es creu que realment el nom pot derivar d’un nom celta, briga, que voldria dir ‘mont’ o ‘altura’, totalment adequat per a un poble muntanyenc. O bé que provindria del nom llatí Belitius, i per tant el significat seria ‘zona o possessió d’en Belitius’.

Aquestes etimologies populars o falsos significats són més o menys freqüents arreu de qualsevol geografia. Només cal que es perdi l’associació original que es donava a un lloc, o ja no es pugui identificar què volia dir la paraula, perquè els habitants relacionin el mot o l’indret amb d’altres significats similars o el rebategin. A casa nostra aquest és el cas de la Vall d’Aran. En basc aran vol dir ‘vall’. I, com ja és conegut, en un període de la història el basc va ser present en el Pirineu català més occidental, on va deixar alguns topònims. Així, quan les persones van deixar d’associar el mot al seu significat en basc antic, van anomenar aquell indret precisament Vall d’Aran (‘Vall de vall’). Un altre exemple en seria el Pont de Suert. Suert és ‘pont’ en basc antic, i tornem-hi: quan ja no es reconeix la paraula, es passa a rebatejar l’indret i, en aquests casos, doblant el mot. I aquí tenim un topònim de dues paraules que fan referència al mateix (‘Pont de pont’).

Seguim a Bellinzona, dèiem que els atractius de la ciutat són els seus formosos castells. Anem al primer d’ells, Castelgrande, al centre de la vila. Un cop dalt veiem que hi ha la possibilitat de fer un recorregut per la muralla i les torres i el fem, pugem escales amunt i guaitem per la finestra més alta. Panoràmica muntanyenca i les petites cases de la ciutat als nostres peus. En el mateix castell, també, els nens i nenes poden experimentar en un petit circuit de materials naturals. És un joc que es tracta de descalçar-se i, amb compte i ajudats pels adults, caminar per damunt de diversos suports: una base amb troncs curosament tallats, unes altres amb grava de diverses mides, una de grava fina, una de mitjana i una de més grossa, també una base amb pedres rodones, una altra plena de sorra, i d’altres amb tipus de terra dels voltants... i tot acompanyat d’unes explicacions per entendre’n el recorregut. Es tracta de descobrir el lloc a través dels elements que podem trepitjar. Sembla evident que aquest joc només és apte per a l’estiu, quan les temperatures permeten, allí, aquest luxe de treure’s les sabates sense conseqüències per a la salut.

Entre els diversos records dels passejos, llocs visitats i anècdotes diverses en aquells paratges suïssos, hi ha una qüestió d’organització urbana que em va cridar especialment l’atenció: els aparcaments de bicicletes. S’han inventat un gran bloc de fusta, tipus banc llarg, on en els dos extrems s’hi pot seure, i la part central està feta a talls, per tal que aquests vehicles de dues rodes hi puguin caber i estacionar. Visualment queda polit i pràctic, una bona idea de gestió urbana dels vehicles harmonitzada amb l’entorn. A més, una altra sensació diferent que vam percebre a Suïssa era que a les quatre de la tarda, tot i ser aviat, ja s’anava fent fosc, de tal manera que la tarda diürna quedava reduïda a la mínima expressió. Era novembre i les hores de llum semblava que volessin. I al cap de poc vam tornar a l’estació, el fred s’intensificava i el tren, com qui diu, ja ens esperava.