La llibertat d’expressió

Durant aquests darrers dies, i en una emissora que un servidor segueix cada matí, ha sorgit el debat sobre la llibertat d’expressió: del que suposadament es pot dir o no es pot dir, del que seria correcte permetre o no permetre, tot sota el paraigua de la llibertat d’expressió.


Amb tot plegat, ha estat un debat ben interessant, amb preguntes com per exemple “s’hauria de permetre una conferència que faci apologia del nazisme?”; s’ha de permetre una conferència que parli sobre el lleixiu com a cura d’una malaltia determinada?; s’hauria d’entrevistar l’antic propietari d’una llibreria amb material que fa apologia del nazisme?”. Tot plegat són preguntes que desperten el debat, de vegades encès, ja que per exemple, podríem dir que és lícit permetre accions que el sistema permet però que promouen la fi del sistema? I així podríem anar seguint fins a no acabar mai. És clar, almenys així ho percebo jo, que la llibertat d’expressió, com a concepte i com a exercici, ha fet una clara regressió durant els darrers anys, no pas ja al nostre país, sinó també en el conjunt del món; i aquesta mena de minvada que he notat en aquest concepte veig que ha anat al compàs de la pèrdua de l’estat del benestar un cop caigut el mur de Berlín i la decadència de, podríem dir, del concepte de socialdemocràcia. Ben bé no podria afirmar-ho del tot, però la percepció cronològica així ha anat i tot va començar evolucionant cap a un políticament correcte per acabar amb judicis i sentències impensables, vist el que es deia, del que es podia fer broma i del que es cantava als anys vuitanta, per exemple.