Cops d’estat 2.0

Vagi per endavant que no desitjo a cap país del món un governant com el que té Veneçuela amb Maduro, que queda clar que ha representat un autèntic càncer per a la seva població, per a la salut econòmica del país i per a la democràcia en general. Des de Chávez i especialment Maduro, han anat desmantellant econòmicament aquell país americà, que anteriorment tampoc és que pogués llançar coets en relació amb els seus polítics, perquè en general tot el continent sud-americà ha anat vivint amb dictadors d’extrema dreta, posats a dit pels americans del nord per tal d’impedir l’avenç del comunisme al continent i lluitar contra les diferents guerrilles d’aquells països. A banda d’aquells governs feixistes i dictadors, en aquest continent no hi han faltat les màfies més diverses, amb el narcotràfic com a rerefons. Entre unes coses i unes altres, aquest continent ric en matèries primeres com ara el petroli, no ha sabut històricament repercutir la seva riquesa i la producció d’aquestes riqueses en la seva població, que sempre s’ha caracteritzat per l’absència de les classes mitjanes.


Ara, tornant a Veneçuela, resulta que un senyor es proclama president i curiosament l’amic populista que presideix els Estats Units no tarda ni tres hores a reconèixer-lo. És aquesta la modalitat 2.0 dels cops d’estat, ja que es veu que no fan falta militars per prendre el poder legítim d’un govern, per poc que aquest ens pugui agradar. A part, Espanya recomana eleccions, tot fent novament un trist paper, quan no és capaç de reconèixer un referèndum a Catalunya. L’altra modalitat de cop d’estat també és l’ofegament econòmic.