Quina pena, tot plegat

Finalment, ja és aquí: ja tenim entre nosaltres el judici de l’any i el judici de la vergonya, del descrèdit i del fracàs de la democràcia; el judici als nostres presos polítics.


Certament, m’ha fet pena, molta pena, veure tanta bona gent, tanta gent cultivada i amant de donar la veu al poble, amant de la democràcia, asseguda davant d’un tribunal talment com si fossin malfactors; com si fossin miserables traficants de drogues, assassins, mafiosos i tot el que vostès vulguin afegir, als quals a alguns els agradaria veure a la garjola. Bona gent, gent de la cultura; de la política; gent que són pares i mares de família; gent que han destacat per la seva magnífica gestió en èpoques ben difícils, gent que en definitiva no han fet res, davant d’un tribunal que, sens dubte, quan tot plegat acabi, farà que l’Estat espanyol quedi encara més retratat del que ja ho està. I tot plegat, amb l’afegit encara més vergonyós,que són allà per culpa d’unes acusacions que provenen d’un partit feixista, que tindrà durant tot el judici propaganda gratuïta i al qual tota la dreta espanyola li riu les gràcies.


Tinc, però, l’esperança que tot plegat acabarà bé, ja que, com a les pel·lícules, també vull creure que els bons, al final, acaben triomfant, i és que el fet que estiguin asseguts allà com vils delinqüents no s’aguanta per enlloc, tal com així ho han vist els jutges europeus, que no se’ls ha passat pel cap d’extradir els nostres exiliats.


Tot plegat, però, té una sola part positiva, i és que el tema del benestar a les presons, dels trasllats dels presos i el tracte que reben, ara es coneix, i el que ells passen o han passat pot ajudar a millorar la qualitat de vida dels presos comuns.