D’actituds, de pirates i corsaris

Luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia. L’any 2000, l’escriptor valencià Joan Francesc Mira oferia a les llibreries una traducció actualitzada de La Divina Comèdia de Dante Alighieri, en què s’aprofundeix en aquests set pecats capitals.


Es comparteixi o no la tradició eclesial de la qual veu el text italià, el cert és que les societats hem anat meditant al llarg de la història al voltant dels comportaments humans, de quines maneres de fer i de ser podien contribuir a un benestar individual i col·lectiu, i quines, en canvi, roseguen la cohesió i la felicitat col·lectiva.


Centrant-nos, per exemple, en l’avarícia, l’enveja i la supèrbia —més fàcils de detectar en el dia a dia—, són molts els exemples que trobem en la quotidianitat que s’hi vinculen. Amb una senzilla observació tot caminant pel carrer, anant en autobús o en metro, o a través d’una simple conversa telefònica, en tenim prou per copsar que, en general, hauríem de treballar més les emocions i els sentiments. De debò ens pensem que som empàtics? Sempre m’ha intrigat entendre per què hi ha gent que podent fer el bé, opta pel mal. En totes les facetes de la vida i en tots els àmbits de la societat. Cal, realment? Per què hi ha gent que sempre posa pals a les rodes? Quin plaer obtenen esbotzant la porta dels somnis dels seus familiars, amics, veïns o desconeguts?


Quina necessitat tenen algunes persones de fastiguejar la vida dels altres, encara que només siguin coneguts o saludats? La frustració o l’arrogància, la mala educació, la dominació o l’insult crec que no són bones companyes de viatge. Seria bo abstenir-se’n en la mesura que puguem.


Quan als jardins de la facultat de Blasco Ibáñez, després de classe, reflexionàvem amb els companys de curs al voltant dels grans pensadors, fèiem referència a Rousseau i la seva teoria sobre que l’ésser humà és bo per naturalesa. És així? I, si ho és, per què sovint s’obliden les virtuts i prenen força les males arts?


A diferència de la frase insígnia de Rousseau, alguns podrien pensar que les dolentes són actituds que es van fonent amb l’edat i que amb la maduresa la gent té prou consciència per evitar els vicis temperamentals que destrueixen l’ésser. En cap cas. Si escoltes uns i altres sembla que les actituds negatives no tenen edat, de la mateixa manera que la sensatesa o la maduresa tampoc tenen un patró cronològic estable. 


Si un altre teòric, Thomas Hobbes, apuntava que l’home és un llop per a l’home (Homo homini lupus est), segurament no li faltava raó. Però, podem canviar-ho d’alguna manera? Podem fer entendre als pirates i corsaris dels nostres carrers i viles que no actuen correctament? Podem convidar-los a adoptar les virtuts?


Bé, tot això ho deia per recomanar L’ofici de viure, el programa radiofònic de Catalunya Ràdio que fa èmfasi en la gestió quotidiana de les emocions. L’altre dia l’escoltava i el vaig trobar interessant. El programa de divulgació, dirigit i presentat per Gaspar Hernàndez, parla dels estats d’ànim, de les conductes humanes, i ens ajuda a entendre alguns d’aquests interrogants. La llàstima és que segurament els oients d’aquest programa són precisament aquells que ja duen una vida bondadosa i, en canvi, aquells que de debò haurien de pensar al voltant d’aquestes qüestions, són els que mai ho faran.


No es tracta tampoc de fer grans proeses, senzillament és qüestió de tractar els altres amb respecte, de posar-nos a la pell dels més propers, d’entendre que hom pot tenir una visió diferent de la pròpia. Al cap i a la fi, entendre que tots som persones i que durant el nostre pas per la vida podem mirar de fer-hi aportacions positives. La meva àvia Maria del Carme, quan érem petits, ens ho resumia així: “No facis als altres el que no voldries que et fessin a tu.”


Així, si podem triar, crec que sempre serà millor que intentem contribuir en la mesura que puguem a la felicitat quotidiana de les petites coses. Podem intentar ajudar cadascú de nosaltres a la felicitat dels que ens envolten i a la d’un mateix? Ens hi posem?