Després d'haver declarat el primer en el judici que es celebra per l'assassinat de la meva germana Sara, ara puc dir que sóc un germà i fill indignat. 

Dos anys i quatre mesos han passat, sí, molt de temps i sobretot per a mi que he comptat tots els dies que faltaven perquè es celebrés. 

Entenc que la gent que ha de declarar en aquest judici no ho tingui tan present com jo , que me'n recordo cada dia, però el que no entenc és que la frase que més he escoltat durant tota la sessió per part dels declarants hagi estat: 'es que no me acuerdo, es que hace tanto tiempo!' i la replica de la jutgessa dient 'pues debería hacer usted un esfuerzo, hay gente que declara después de 12 años y lo hacen'.

És possible, que aquestes que van ser les últimes persones que van estar amb la meva germana i el meu pare, no tinguin aquell moment gravat a les seves ments de per vida? 

De veritat que si no se'n recordaven, no han sentit la responsabilitat de llegir-se la còpia de la seva declaració o fer memòria del que va passar a la nostra comarca l'octubre de 2014? 

Els sembla que no es prou macabre el que li van fer a la Sara que no puguin sentir un mínim d'empatia i dedicar un minut a llegir o pensar el que van declarar?

La justícia i les lleis d'aquest país ens han fet esperar molt, massa, però això  no ens eximeix dels nostres deures com a ciutadans i sobretot com a persones humanes.

Estic decebut, sí, i només espero que finalment es faci la justícia que es mereixien la Sara i el meu pare. 

Firmat, 

Mario Lozano