Hi ha coses que només valorem de debò quan corren el risc de desaparèixer, i una d’elles és el paisatge.

Potser perquè hi convivim cada dia, sovint no ens adonem de la seva importància. Veiem les vinyes, els camps, els boscos, les muntanyes o els marges de pedra seca com una part natural de l’entorn. Hi són i prou. Però la realitat és que el paisatge és molt més que una postal bonica. És memòria, identitat i qualitat de vida. És allò que ens fa reconèixer casa nostra quan tornem després d’un viatge. És el que han vist els nostres avis i el que esperem que continuïn veient els nostres fills.

Per això no és estrany que la proposta de la PLATER hagi generat tanta inquietud i que nombroses entitats, plataformes i ajuntaments, hagin expressat el seu rebuig, també aquí a Montblanc i a molts municipis de la Conca i el Camp de Tarragona.

La PLATER és l’instrument de planificació amb què la Generalitat vol ordenar el desplegament de les energies renovables al territori. L’objectiu és positiu i necessari. La lluita contra el canvi climàtic exigeix avançar cap a un model energètic més sostenible. Necessitem produir energia neta i reduir la dependència dels combustibles fòssils.

Sobre això hi ha poc debat. La qüestió és una altra: on, com i a quin preu es fa aquesta transformació.

Perquè produir energia verda no hauria de significar convertir els territoris rurals en simples espais de producció al servei de les grans àrees urbanes. Ni tampoc sacrificar sense mesura allò que dóna valor a una comarca.

És evident que tothom ha d’assumir esforços en benefici del bé comú. Tots hem de contribuir a la transició energètica. Seria irresponsable pensar que podem afrontar els reptes ambientals sense renúncies ni canvis.

Però també és legítim preguntar-se si, massa sovint, hi ha territoris als quals els toca sacrificar una mica més que als altres.

Els qui vivim al sud del país tenim la sensació que aquesta història ja l’hem vist altres vegades. Infraestructures, serveis, equipaments o projectes que es decideixen lluny d’aquí i que acaben tenint un impacte directe sobre el nostre territori. I quan això passa reiteradament, és normal que aparegui una pregunta incòmoda: qui decideix què s’ha de preservar i què es pot perdre?

Quan observem la Conca de Barberà, no hi veiem només hectàrees disponibles en un mapa. Hi veiem vinyes, camps de cereals, boscos, marges, ermites, camins i pobles. Hi veiem segles de treball humà modelant el territori. Hi veiem una manera de viure i d’entendre el món.

I això també és patrimoni!

De fet, és un patrimoni tan valuós com molts edificis històrics. Ningú entendria que s’enderroqués una església romànica o una muralla medieval per comoditat. En canvi, sovint ens costa més entendre que el paisatge també forma part de la nostra herència col·lectiva.

Montblanc i la Conca tenen una bellesa que va molt més enllà de l’estètica. És una bellesa que ens ha modelat. Que ens dona personalitat i caràcter. Que explica qui som. Els camps de vinya, les serralades que creen i envolten la Conca, els pobles petits escampats per la comarca o les muralles de Montblanc no són elements aïllats. Formen part d’un conjunt que dona sentit al territori.

Per això, quan es plantegen transformacions profundes, el territori ha de poder dir-hi la seva. No per negar-se sistemàticament al progrés, sinó per participar-hi. No per oposar-se a les renovables, sinó per ajudar a trobar la millor fórmula possible.

La transició energètica és necessària. Probablement imprescindible. Però precisament perquè és tan important, s’ha de fer bé. Escoltant els municipis, les entitats, els pagesos, els propietaris i la gent que viu al territori. Buscant consensos i alternatives. Prioritzant espais degradats quan sigui possible. Compatibilitzant sostenibilitat ambiental amb sostenibilitat territorial.

A nosaltres ens toca reivindicar el patrimoni i el paisatge de Montblanc i de la Conca. No per egoisme, sinó perquè estimem allò que hem heretat i perquè volem transmetre-ho als qui vindran després.

Perquè cuidar la terra amb energies renovables és una bona notícia, però cuidar la terra també vol dir respectar-la.

I respectar-la és entendre que, de vegades, un paisatge val molt més del que pot expressar qualsevol mapa o qualsevol estudi tècnic. Perquè quan es perd un paisatge, no només desapareix una vista, desapareix una part de la història i de la identitat del que som.